PRESENTACIÓ DE L’INFORME SOBRE LA SITUACIÓ DE LA LLENGUA CATALANA, 2015

II EDICIÓ CICLE CONFERÈNCIES “LLENGUA, SOCIETAT I PODER”, 2017

“L’ESCOLA I LA REVITALITZACIÓ DEL CATALÀ: LA LLENGUA A L’AULA I AL PATI”

PRIMERA CONFERÈNCIA

“PRESENTACIÓ DE L’INFORME SOBRE LA SITUACIÓ DE LA LLENGUA CATALANA, 2015”

II EDICIÓ CICLE CONFERÈNCIES “LLENGUA, SOCIETAT I PODER”, 2017. INAGURACIÓ

II EDICIÓ CICLE CONFERÈNCIES “LLENGUA, SOCIETAT I PODER”, 2017

PARLAMENTS INAUGURALS

“L’ESCOLA I LA REVITALITZACIÓ DEL CATALÀ: LA LLENGUA A L’AULA I AL PATI”

EL PAPER DEL CATALÀ LES ESCOLES, A DEBAT

Article publicat a Ebredigital, dijous, 19 Gener 2017

La situació de la llengua catalana a l’escola i entre els joves serà l’eix central del segon cicle de sociolingüística Llengua, societat i poder, organitzat conjuntament per l’Antena Cultural Tortosa de la URV, Òmnium, el col·lectiu Som Escola i el Consorci per a la Normalització Lingüística.

Els organitzadors parteixen de la premissa que no escollim lliurement la llengua amb què ens expressem i comuniquem amb els altres, sinó que la nostra elecció està supeditada a l’entorn. En el cas concret de Catalunya, l’ús del català ve condicionat pel fet que un 20% de la població del país afirma no entendre gens o entendre amb dificultats el català, segons dades de l’Enquesta d’Usos Lingüístics del 2013; o que un 36% diu que no sap parlar-lo gens, ho fa poc o amb dificultats, segons aquesta mateixa enquesta. Això acaba limitant l’ús del català en una societat bilingüe on majoritàriament tothom entén i sap parlar el castellà.

En el marc d’aquest nou cicle sobre Sociolingüística s’han programat un total de cinc conferències que s’impartiran al campus Terres de l’Ebre de la URV, l’últim dijous de mes a les 18:00 hores, excepte la del mes de març que es farà en divendres. La inauguració tindrà lloc el proper dijous, 26 de gener i anirà a càrrec d’Ester Franquesa i Bonet, directora general de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya i presidenta del Consorci per a la Normalització Lingüística. Mentre que la conferència inaugural la impartirà el doctor Miquel-Àngel Pradilla, professor titular de Fonètica i Fonologia i de Sociolingüística al Departament de Filologia Catalana de la Universitat Rovira i Virgili i també membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans que farà la presentació de l’informe  sobre la situació de la llengua catalana 2015, elaborat per la Xarxa Cruscat i l’Institut d’Estudis Catalans.

La resta de conferències programades són: El sentit de la immersió lingüística i de la jerarquització lingüística en el sistema educatiu català, a càrrec de Pere Mayans i Balcells, cap del Servei d’Immersió i Acolliment Lingüístics del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya; La formació en sociolingüística: element clau per entendre actituds i comportaments, a càrrec de Bernat Joan i Marí de la Universitat de les Illes Balears (UIB) i exsecretari general de Política Lingüística i exdiputat del Parlament Europeu; Les llengües dins l’aula: una perspectiva longitudinal,  a càrrec de Vanessa Bretxa, professora de la Universitat de Barcelona (UB); i finalment, Usos i percepcions lingüístics de la joventut, a càrrec de Joan Pujolar, professor de la UOC.

PRESENTACIÓ DE LA II EDICIÓ DEL CICLE “LLENGUA, SOCIETAT I PODER

L’ESCOLA I LA REVITALITZACIÓ DEL CATALÀ: LA LLENGUA A L’AULA I AL PATI

II EDICIÓ DEL CICLE DE CONFERÈNCIES DE TEMÀTICA SOCIOLINGÜÍSTICA

“LLENGUA, SOCIETAT I PODER”

---

PRESENTACIÓ

Quan una matèria és desconeguda, els qui en parlen omplen amb tòpics les seues llacunes de coneixement. Quan una matèria és àmpliament desconeguda però els temes que tracta són considerats importants per uns part significativa de la població, els tòpics esdevenen tan abundants que s’eleven a la categoria de saber sota la qualificació de “sentit comú”.

La sociolingüística és una matèria àmpliament desconeguda a Catalunya, però els temes que tracta són considerats com a importants —i fins i tot urgents i angoixants— per una part significativa de la població. En  conseqüència, entre nosaltres fan la seua aparició tòpics que gaudeixen d’una àmplia acceptació, i que han esdevingut veritats del “sentit comú”. Entre aquests tòpics hi ha aquell que diu que, en el si de qualsevol societat, «tothom parla la llengua que vol» (o en la seua versió prescriptiva: «tothom hauria de la llengua que volgués»). Tal cosa la pots sentir dir fins i a tot a gent que potser es posaria un barret per sortir de casa, però que s’hi repensa per evitar mirades, comentaris i rialles d’una societat àmpliament “desbarretitzada”. Això, però, no farà que es repensi el tòpic lingüístic; potser la pressió social influirà en la indumentària, però no tindrà cap incidència en la tria lingüística: aquí, la tria és totalment lliure.

Però no,  la llengua no es tria lliurement, com de fet no es tria lliurement cap altre fet social. Ara fa cent vint-i-un anys, Émile Durkheim escrivia a Les regles del mètode sociològic: «Si sóc francès no estic obligat a parlar francès amb els meus compatriotes, ni a emprar la moneda francesa legal, però és impossible que actuï d’una altra manera. Si pretengués escapar a aquesta necessitat, el meu intent fracassaria miserablement». I això, perquè entitats com la llengua de comunicació efectiva constitueixen «[…] menes de conducta o de pensament no sols exteriors a l’individu, sinó […] dotades d’un poder imperatiu i coercitiu en virtut del qual se li imposen, vulgui o no vulgui. Sens dubte, quan hi estic completament d’acord, aquesta coacció no es fa sentir o ho fa lleument i per això és inútil [innecessària]. Però no deixa de ser un caràcter intrínsec [de qualsevol fet social], i la prova és que aquesta coacció se m’afirma des del moment que intento resistir-m’hi.» No, la llengua no es tria al marge d’estrictes condicionants. No es tria lliurement viure en català quan una part significativa de la població amb qui potencialment es pot interactuar (en l’àmbit privat, en el carrer, en reunions públiques, en aules d’ensenyament superior, en un club esportiu…) afirma desconèixer aquesta llengua (gairebé el 20% de la població del Principat afirma no entendre-la gens, o entendre-la poc o amb dificultats, segons l’Enquesta d’Usos Lingüístics de 2013 i segons la nostra experiència quotidiana, un percentatge que en altres punts del domini lingüístic català seria encara superior). No es tria lliurement parlar una llengua precàriament protegida que, en el seu territori històric conviu amb un altra àmpliament i, aquesta sí, estrictament protegida pel poder estatal (és a dir, pel poder, i prou). No es tria lliurement una llengua quan el teu interlocutor l’entén, però no sap respondre-t’hi (gairebé un 36% afirmar no saber parlar-la gens, o fer-ho poc o amb dificultats, altre cop segons l’EULP 2013) creant-se, d’aquesta  manera una distorsió en la fluïdesa i complicitat que ha d’acompanyar tota comunicació perquè sigui efectiva. No es tria lliurement una llengua quan, en definitiva, el fet triar-la va acompanyat d’una connotació ideològica (que marca el parlant com a “nacionalista”, “intransigent” o “de la ceba”) i quan hi ha simultàniament disponible una altra llengua alternativa,  coneguda per tothom i sense connotacions negatives, valorada com a “neutral” i, fins i tot, qualificada d’”oberta”, d’internacional, d’intrínsecament valuosa (i és que, tal com deien alguns occitans —conciutadans del lorenès Durkheim— quan justificaven la seua “libèrrima” tria lingüística: “Qui es calça amb socs —qui parla occità— quan pot posar-se unes bones sabates franceses?”).

És més: ¿qui triaria parlar en una llengua, per molt que fos la llengua del poble en el territori històric del qual s’hi ha instal·lat i hi viu, si no domina prou el codi lingüístic, si no s’hi sap expressar amb prou fluïdesa (cosa que, en l’EULP 2013, només declara poder fer el 49% de la població del Principat), quan aquells amb qui hauria de parlar, i que sí que la parlen bé (la tinguin com a llengua inicial o no), també saben parlar, perfectament i en tots els casos, una altra llengua que sí que domina? Posem-hi nom i cognoms: qui farà el pas d’incorporar-se a la catalonofonia si el seu domini del català és insuficient, o si més no inferior al del castellà, quan, de fet, tothom qui viu en el domini lingüístic català ja ha estat incorporat, de manera activa o passiva a la hispanofonia? ¿Quin parlant inicial d’una llengua diferent del català o del castellà, acabat d’arribar a un dels nostres països, s’incorporarà a la catalanofonia quan aquesta presenta una debilitat manifesta, en contrast amb la vitalitat simultània del castellà en el mateix territori i, a més, quan, gràcies a la constant i immersiva presència del castellà en el nostre context social, unida a progressiva periferització del català, li resultarà relativament fàcil d’aprendre l’espanyol i francament difícil d’aprendre, almenys amb la mateixa fluïdesa, el català? Què en resta, a la vista d’això, d’aquella tòpica llibertat d’elecció?… No cal dir que aquestes preguntes són retòriques.

Per triar, en termes d’hipotètica llibertat, entre dues llengües (perquè triar no fos trair, parafrasejant un conegut assaig de sociolingüística, diguem-ne… liberal), caldria que les llengües entre els quals es fes l’elecció es trobessin en una situació de plena igualtat, una igualtat que exigiria idèntic suport legal, que cap de les llengües en qüestió estigués marcada en cap sentit, que es donés una amnèsia general, entre els individus que haurien d’elegir, respecte al seu passat i a com s’havia arribat a una situació tan insòlita com la d’estar en disposició de triar la llengua de comunicació social, que fos el cas que l’elecció no tingués connotacions ètiques (que fos igualment just —que fos igual de convenient— triar una llengua o una altra) i, potser el més important de tot: que les diverses llengües entre les quals s’hagués d’elegir fossin, totes elles, idènticament conegudes per tots els individus encarregats de fer la tria (per tots integrants de la societat en el marc de la qual s’hauria de desenvolupar la comunicació multilingüística a què una elecció tan aleatòria ens acabaria portant).

Tot plegat molt singular (i difícil de trobar fora d’un laboratori), i inimaginable sense una condició prèvia a la hipotètica elecció: l’adquisició completa dels codis lingüístics que posteriorment seran objecte de tria. Una adquisició per a la qual caldrien entorns que facilitessin la pràctica comunicativa (mitjans de comunicació, contextos on l’ús de la llengua que s’aprengués fos preceptiu, varietat de situacions comunicatives formals i informals…) i, sobretot, una escola. I aquí ja hem arribat al final del camí: sense una escola que garanteixi l’aprenentatge complet i efectiu del català per part d’aquells  que no el tenen com a llengua inicial, aquell tòpic a què ens referíem al principi: «tothom parla la llengua que vol», no passa de ser una idea tòxica que disfressa de llibertat allò que no és més que la consumació d’un lingüicidi; una mentida per fer passar l’homicidi per fatal suïcidi.

La segona edició del cicle de conferències sobre sociolingüística LLENGUA, SOCIETAT I PODER, que enguany tindrà lloc, novament, a la ciutat de Tortosa, estarà dedicada justament a la divulgació de la funció i la importància de l’escola en el marc de l’esforç encaminat a la revitalització del català. En aquest segon cicle, que titulem de manera ben explícita: “L’escola i la revitalització del català: la llengua a l’escola i al pati”, tractarem el sentit i la importància de les metodologies immersives i de la jerarquització de les llengües vehiculars a l’escola, la necessitat de fer explícit entre els estudiants d’ensenyament secundari els prejudicis lingüístics que arrossega la nostra societat i de divulgar entre ells alguns dels conceptes fonamentals de la sociolingüística (com una part més de la seua formació com a ciutadans crítics en una societat plurilingüe). Hi tractarem, també, els usos i les percepcions lingüístics de la joventut del Principat, i, tenint en compte que aquests usos i percepcions experimenten transformacions decisives en els moments en què es produeixen canvis significatius en la vida dels individus, quina és l’evolució de la pràctica i de la identificació lingüístiques dels escolars catalans en el transcurs de la seua escolarització i, molt especialment, en el moment del pas de l’ensenyament primari al secundari i al llarg d’aquest darrer. Apuntem, per últim, que abordarem aquestes qüestions després de conèixer quina és la fotografia del moment actual de la llengua catalana a partir de l’exposició del contingut del darrer informe sobre la situació del català (el corresponent a l’any 2015), elaborat per la l’Observatori de la Llengua Catalana (Xarxa Cruscat-IEC), a la presentació del qual dedicarem la primera sessió del cicle.

LA SUBORDINACIÓ LINGÜÍSTICA: UNA PERSPECTIVA PSICOLÒGICA

CICLE “LLENGUA, SOCIETAT I PODER”

CONFERÈNCIA A CÀRREC DEL PROFESSOR FERRAN SUAY I LERMA (UV)

ENTREVISTA A CANAL 21: FERRAN SUAY i LERMA

LA LLENGUA, ENTRE LA SOCIETAT I EL PODER

Ho sabem des de Foucault: les relacions humanes són, també, i en tots els casos, relacions de poder. Ho són perquè les relacions humanes no es fan mai des de la plena igualtat, i l’absència d’aquesta situa els interactuants en plans diferents. Aquesta desigualtat es fa especialment transparent en la relació humana per antonomàsia: la relació lingüística. Justament per això, la sociolingüística esdevé una potent eina metodològica per al coneixement de les relacions subjacents a l’entramat social. A casa nostra, el discurs de la normalització lingüística del català, per la seua absència de voluntat de denunciar amb claredat la injusta desigualtat que, precisament, feia necessària tal normalització, ha acabat sent ineficaç i ha comportat, a més, el desarmament argumental dels catalanoparlants que experimenten estranyament al seu mateix país, i que saben què és allò que Enric Larreula ha qualificat de “dolor de llengua”. Contribuir a donar a conèixer allò que s’amaga darrere les aparences és justament allò que ens proposen amb el cicle ‘Llengua, Societat i Poder’ d’enguany en el marc del Cicle de Conferències sobre la sociolingüística a les Terres de l’Ebre, organitzat per Òmnium Ebre, Som Escola, Antena Cultural Tortosa de la URV, Ajuntament de Tortosa i el Centre de Normalització Lingüística de les Terres de l’Ebre, amb la col·laboració de la Diputació de Tarragona. Les conferències tindran lloc al Campus Terres de l’Ebre de la URV. Us hem preparat un recull de tot el que podreu trobar-hi!

Llums i ombres de la normalitat lingüística a la Catalanofonia

Miquel-Àngel Pradilla, director de la Xarxa Cruscat (encarregada d’elaborar —anualment— un informe sobre la llengua catalana en què se sintetitzen tots els estudis sobre evolució demogràfica i dels usos lingüístics al nostre país), és una de les veus més autoritzades per parlar-nos sobre quina és la vitalitat real de la comunitat lingüística catalana, una comunitat en el si de la qual les dades disponibles sobre coneixements lingüístics mostren que, en la darrera dècada, s’ha produït un estancament en xifres relatives que, pel que fa a alguns indicadors, es transforma en una regressió que esdevé ja generalitzada quan ens referim a aquells altres indicadors que no ens informen de coneixements passius sinó d’usos reals. Aquesta perspectiva negativa, que té causes que cal conèixer si és que tenim la intenció d’invertir-la, conviu amb algunes altres dades que obren portes a l’esperança i que ens autoritzen a pensar en un futur de normalitat sempre què, un cop identificats els motius de la progressiva minorització, disposem de les eines simbòliques, legals, polítiques i institucionals necessàries per a una intervenció social rectificadora de la que actualment té lloc i que, pel seu caràcter constant, sistemàtic i sostingut, ha aconseguit convertir-se en invisible als ulls de la majoria parlants (efectius o potencials) de català, que, en conseqüència, han arribat a assimilar com a plenament normal i, per tant, de sentit comú, que, en tant que catalanoparlants, se’ls consideri ciutadans de segona, exposats a possibles represàlies legals, polítiques i administratives.
Quan?Dijous 25 de febrer

Paraula, símbol i societat

Justament l’estudi de l’evolució històrica de les ideologies lingüístiques dominants al nostre país és l’àmbit de recerca de la professora Rosa Calafat, de la Universitat de les Illes Balears (UiB). Perquè les llengües no són mers instruments comunicatius neutrals, sinó codis lingüístics significants que vehiculen continguts ideològics que fan que els parlants vegin algunes llengües com portadors de certs valors que, potser, no atribuiran a d’altres, i com a eines adequades i necessàries per dur a terme projectes polítics als quals determinades llengües s’associen estretament. Pensar, ingènuament, que l’instrument més potent de relació social de què disposem els humans és només una eina asèptica, ens porta a restar impotents davant dels projectes polítics de dominació que es vehiculen, també, a través de la imposició lingüística, que cerca sempre ser invisible a ulls dels potencials dominats, alhora que ens proveeix d’un indicador fonamental per als estudis dels processos de canvi social i d’evolució històrica.
Quan? Dijous 10 de març

Imperialismo lingüístico: El imperio de la lengua común

I de la darrera versió de la ideologia lingüística dominant a l’Estat Espanyol ens en parlarà el professor Juan Carlos Moreno Cabrera, de la Universitat Autònoma de Madrid (UAM), ben conegut en el món acadèmic i darrerament ben conegut també més enllà de la universitat gràcies a la seua tasca de divulgació. El professor Moreno Cabrera va publicar, el 2014, un text que, amb el títol ‘El imperalismo lingüístico Español. El imperio de la llengua común’, li havia estat encarregat per una editorial espanyola que, finalment va decidir rebutjar-li’l. El text va ser finalment publicat, en català, per l’editorial Voliana, que, d’aquesta manera, va posar ajudar a donar a conèixer el treball d’aquest catedràtic de lingüística general que fa temps dedica bona part de la seua feina a identificar les arrels i els motors intencionals de la ideologia que fa, del nacionalisme espanyol, un nacionalisme eminentment lingüístic: els seus mites fundacionals, els interessos econòmics que hi mantenen una relació simbiòtica i el projecte polític del qual és condició de possibilitat.
Quan?Dijous 21 d’abril

La subordinació lingüística: una visió psicològica

Finalment, el professor Ferran Suay, catedràtic de psicologia a la Universitat de València (UV), i dedicat fa temps a l’estudi de les conseqüències sobre el comportament dels individus que genera la pervivència d’una ideologia lingüística supremacista (que descansa en el dogma de la desigualtat intrínseca de les llengües i, per tant, dels seus parlants en la mesura que persisteixin a ser-ho), ens parlarà de les actituds lingüístiques existents a casa nostra (de què produeix, per exemple, el comportament generalitzat de “convergència al castellà”) i del tipus de relació que tendeixen a produir en els individus: de com la inferioritat s’aprèn, es propaga i es perllonga d’una generació a l’altra, i de com, correlativament, la superioritat experimentada subjectivament en la relació lingüística determina la manera relacionar-se amb els altres i de com també pot transmetre’s en forma de currículum ocult.                                                                                                                 Quan? Dijous 19 de maig