PRESENTACIÓ DE L’INFORME SOBRE LA SITUACIÓ DE LA LLENGUA CATALANA, 2015

II EDICIÓ CICLE CONFERÈNCIES “LLENGUA, SOCIETAT I PODER”, 2017

“L’ESCOLA I LA REVITALITZACIÓ DEL CATALÀ: LA LLENGUA A L’AULA I AL PATI”

PRIMERA CONFERÈNCIA

“PRESENTACIÓ DE L’INFORME SOBRE LA SITUACIÓ DE LA LLENGUA CATALANA, 2015”

II EDICIÓ CICLE CONFERÈNCIES “LLENGUA, SOCIETAT I PODER”, 2017. INAGURACIÓ

II EDICIÓ CICLE CONFERÈNCIES “LLENGUA, SOCIETAT I PODER”, 2017

PARLAMENTS INAUGURALS

“L’ESCOLA I LA REVITALITZACIÓ DEL CATALÀ: LA LLENGUA A L’AULA I AL PATI”

L’ESCOLA I LA REVITALITZACIÓ DEL CATALÀ: LA LLENGUA A L’AULA I AL PATI

II EDICIÓ DEL CICLE DE CONFERÈNCIES DE TEMÀTICA SOCIOLINGÜÍSTICA

“LLENGUA, SOCIETAT I PODER”

---

PRESENTACIÓ

Quan una matèria és desconeguda, els qui en parlen omplen amb tòpics les seues llacunes de coneixement. Quan una matèria és àmpliament desconeguda però els temes que tracta són considerats importants per uns part significativa de la població, els tòpics esdevenen tan abundants que s’eleven a la categoria de saber sota la qualificació de “sentit comú”.

La sociolingüística és una matèria àmpliament desconeguda a Catalunya, però els temes que tracta són considerats com a importants —i fins i tot urgents i angoixants— per una part significativa de la població. En  conseqüència, entre nosaltres fan la seua aparició tòpics que gaudeixen d’una àmplia acceptació, i que han esdevingut veritats del “sentit comú”. Entre aquests tòpics hi ha aquell que diu que, en el si de qualsevol societat, «tothom parla la llengua que vol» (o en la seua versió prescriptiva: «tothom hauria de la llengua que volgués»). Tal cosa la pots sentir dir fins i a tot a gent que potser es posaria un barret per sortir de casa, però que s’hi repensa per evitar mirades, comentaris i rialles d’una societat àmpliament “desbarretitzada”. Això, però, no farà que es repensi el tòpic lingüístic; potser la pressió social influirà en la indumentària, però no tindrà cap incidència en la tria lingüística: aquí, la tria és totalment lliure.

Però no,  la llengua no es tria lliurement, com de fet no es tria lliurement cap altre fet social. Ara fa cent vint-i-un anys, Émile Durkheim escrivia a Les regles del mètode sociològic: «Si sóc francès no estic obligat a parlar francès amb els meus compatriotes, ni a emprar la moneda francesa legal, però és impossible que actuï d’una altra manera. Si pretengués escapar a aquesta necessitat, el meu intent fracassaria miserablement». I això, perquè entitats com la llengua de comunicació efectiva constitueixen «[…] menes de conducta o de pensament no sols exteriors a l’individu, sinó […] dotades d’un poder imperatiu i coercitiu en virtut del qual se li imposen, vulgui o no vulgui. Sens dubte, quan hi estic completament d’acord, aquesta coacció no es fa sentir o ho fa lleument i per això és inútil [innecessària]. Però no deixa de ser un caràcter intrínsec [de qualsevol fet social], i la prova és que aquesta coacció se m’afirma des del moment que intento resistir-m’hi.» No, la llengua no es tria al marge d’estrictes condicionants. No es tria lliurement viure en català quan una part significativa de la població amb qui potencialment es pot interactuar (en l’àmbit privat, en el carrer, en reunions públiques, en aules d’ensenyament superior, en un club esportiu…) afirma desconèixer aquesta llengua (gairebé el 20% de la població del Principat afirma no entendre-la gens, o entendre-la poc o amb dificultats, segons l’Enquesta d’Usos Lingüístics de 2013 i segons la nostra experiència quotidiana, un percentatge que en altres punts del domini lingüístic català seria encara superior). No es tria lliurement parlar una llengua precàriament protegida que, en el seu territori històric conviu amb un altra àmpliament i, aquesta sí, estrictament protegida pel poder estatal (és a dir, pel poder, i prou). No es tria lliurement una llengua quan el teu interlocutor l’entén, però no sap respondre-t’hi (gairebé un 36% afirmar no saber parlar-la gens, o fer-ho poc o amb dificultats, altre cop segons l’EULP 2013) creant-se, d’aquesta  manera una distorsió en la fluïdesa i complicitat que ha d’acompanyar tota comunicació perquè sigui efectiva. No es tria lliurement una llengua quan, en definitiva, el fet triar-la va acompanyat d’una connotació ideològica (que marca el parlant com a “nacionalista”, “intransigent” o “de la ceba”) i quan hi ha simultàniament disponible una altra llengua alternativa,  coneguda per tothom i sense connotacions negatives, valorada com a “neutral” i, fins i tot, qualificada d’”oberta”, d’internacional, d’intrínsecament valuosa (i és que, tal com deien alguns occitans —conciutadans del lorenès Durkheim— quan justificaven la seua “libèrrima” tria lingüística: “Qui es calça amb socs —qui parla occità— quan pot posar-se unes bones sabates franceses?”).

És més: ¿qui triaria parlar en una llengua, per molt que fos la llengua del poble en el territori històric del qual s’hi ha instal·lat i hi viu, si no domina prou el codi lingüístic, si no s’hi sap expressar amb prou fluïdesa (cosa que, en l’EULP 2013, només declara poder fer el 49% de la població del Principat), quan aquells amb qui hauria de parlar, i que sí que la parlen bé (la tinguin com a llengua inicial o no), també saben parlar, perfectament i en tots els casos, una altra llengua que sí que domina? Posem-hi nom i cognoms: qui farà el pas d’incorporar-se a la catalonofonia si el seu domini del català és insuficient, o si més no inferior al del castellà, quan, de fet, tothom qui viu en el domini lingüístic català ja ha estat incorporat, de manera activa o passiva a la hispanofonia? ¿Quin parlant inicial d’una llengua diferent del català o del castellà, acabat d’arribar a un dels nostres països, s’incorporarà a la catalanofonia quan aquesta presenta una debilitat manifesta, en contrast amb la vitalitat simultània del castellà en el mateix territori i, a més, quan, gràcies a la constant i immersiva presència del castellà en el nostre context social, unida a progressiva periferització del català, li resultarà relativament fàcil d’aprendre l’espanyol i francament difícil d’aprendre, almenys amb la mateixa fluïdesa, el català? Què en resta, a la vista d’això, d’aquella tòpica llibertat d’elecció?… No cal dir que aquestes preguntes són retòriques.

Per triar, en termes d’hipotètica llibertat, entre dues llengües (perquè triar no fos trair, parafrasejant un conegut assaig de sociolingüística, diguem-ne… liberal), caldria que les llengües entre els quals es fes l’elecció es trobessin en una situació de plena igualtat, una igualtat que exigiria idèntic suport legal, que cap de les llengües en qüestió estigués marcada en cap sentit, que es donés una amnèsia general, entre els individus que haurien d’elegir, respecte al seu passat i a com s’havia arribat a una situació tan insòlita com la d’estar en disposició de triar la llengua de comunicació social, que fos el cas que l’elecció no tingués connotacions ètiques (que fos igualment just —que fos igual de convenient— triar una llengua o una altra) i, potser el més important de tot: que les diverses llengües entre les quals s’hagués d’elegir fossin, totes elles, idènticament conegudes per tots els individus encarregats de fer la tria (per tots integrants de la societat en el marc de la qual s’hauria de desenvolupar la comunicació multilingüística a què una elecció tan aleatòria ens acabaria portant).

Tot plegat molt singular (i difícil de trobar fora d’un laboratori), i inimaginable sense una condició prèvia a la hipotètica elecció: l’adquisició completa dels codis lingüístics que posteriorment seran objecte de tria. Una adquisició per a la qual caldrien entorns que facilitessin la pràctica comunicativa (mitjans de comunicació, contextos on l’ús de la llengua que s’aprengués fos preceptiu, varietat de situacions comunicatives formals i informals…) i, sobretot, una escola. I aquí ja hem arribat al final del camí: sense una escola que garanteixi l’aprenentatge complet i efectiu del català per part d’aquells  que no el tenen com a llengua inicial, aquell tòpic a què ens referíem al principi: «tothom parla la llengua que vol», no passa de ser una idea tòxica que disfressa de llibertat allò que no és més que la consumació d’un lingüicidi; una mentida per fer passar l’homicidi per fatal suïcidi.

La segona edició del cicle de conferències sobre sociolingüística LLENGUA, SOCIETAT I PODER, que enguany tindrà lloc, novament, a la ciutat de Tortosa, estarà dedicada justament a la divulgació de la funció i la importància de l’escola en el marc de l’esforç encaminat a la revitalització del català. En aquest segon cicle, que titulem de manera ben explícita: “L’escola i la revitalització del català: la llengua a l’escola i al pati”, tractarem el sentit i la importància de les metodologies immersives i de la jerarquització de les llengües vehiculars a l’escola, la necessitat de fer explícit entre els estudiants d’ensenyament secundari els prejudicis lingüístics que arrossega la nostra societat i de divulgar entre ells alguns dels conceptes fonamentals de la sociolingüística (com una part més de la seua formació com a ciutadans crítics en una societat plurilingüe). Hi tractarem, també, els usos i les percepcions lingüístics de la joventut del Principat, i, tenint en compte que aquests usos i percepcions experimenten transformacions decisives en els moments en què es produeixen canvis significatius en la vida dels individus, quina és l’evolució de la pràctica i de la identificació lingüístiques dels escolars catalans en el transcurs de la seua escolarització i, molt especialment, en el moment del pas de l’ensenyament primari al secundari i al llarg d’aquest darrer. Apuntem, per últim, que abordarem aquestes qüestions després de conèixer quina és la fotografia del moment actual de la llengua catalana a partir de l’exposició del contingut del darrer informe sobre la situació del català (el corresponent a l’any 2015), elaborat per la l’Observatori de la Llengua Catalana (Xarxa Cruscat-IEC), a la presentació del qual dedicarem la primera sessió del cicle.

LA SUBORDINACIÓ LINGÜÍSTICA: UNA PERSPECTIVA PSICOLÒGICA

CICLE “LLENGUA, SOCIETAT I PODER”

CONFERÈNCIA A CÀRREC DEL PROFESSOR FERRAN SUAY I LERMA (UV)

LLENGUA, SOCIETAT I PODER (CICLE DE CONFERÈNCIES DE SOM ESCOLA / TERRES DE L’EBRE)

La fragilitat amb la qual la llengua i la cultura catalanes (i la resta de la vida del país, en general) van emergir del que l’historiador Josep Benet va denominar “l’intent de genocidi cultural contra Catalunya” (que, pròpiament, va ser la forma característica que va adoptar, als Països Catalans, l’experiència del feixisme europeu) va fer pensar als gestors de la tot just estrenada autonomia  (val a dir que contra el parer dels més eminents sociolingüistes catalans, que en aquella època introduïen aquesta nova disciplina a casa nostra) que calia decantar-se per un discurs legitimador de la normalització lingüística del català, contemporitzador amb la ideologia lingüística aleshores hegemònica, que consagrava la intocabilitat de la llengua castellana a Catalunya i que, de fet, sols gosava qüestionar a aquesta llengua la seua supremacia completa en tots els camps en base a esgrimir l’eslògan de la igualtat (“en català… també, i… si us plau”) i a reivindicar el dret a certa discriminació positiva del català, que aquest hauria adquirit després de dècades (de fet, de segles) de prohibicions, persecucions i anatemització. Així, el discurs que pretenia legitimar els esforços per retornar-li a la llengua natural del país un estatus significatiu en la vida pública va ser bilingüista, tolerant amb la imposició legal i fàctica del castellà, potenciadora de la imatge d’un catalanoparlant no dotat de menys deures que de drets, i consagradora de la categoria social del “castellanoparlant”, figura al marge d’avatars històrics, inviolable, que si bé per primer cop es presentava com a subjecte d’algun deure cap als parlants de català, els assumia per l’estranya via de la no pèrdua de cap dret adquirit (inclòs el de no saber català a Catalunya, si així, libèrrimament, ho volia).

Com es partia de molt avall i el camí a recórrer era pràcticament tot, en un principi aquest discurs va funcionar. Les seues potencialitats legitimadores eren, però, limitades, i estava condemnat a esllanguir i a acabar en conflicte (justament perquè, malgrat que aquest existia, la pretensió era superar-lo fent marrada i sense enfrontar-s’hi, sense voler-se adonar que, procedint d’aquesta manera al final del camí, el conflicte continuaria ben present, i ara atacant la normalització pel darrere).

Efectivament, la debilitat i la inseguretat de la posició favorable a retornar al català la normalitat arrabassada per la força han tingut com a efecte no previst (potser per manca de previsió) una ideologia lingüística hegemònica que, per defugir l’inevitable, ha acabat naturalitzant la presència del castellà a Catalunya i posant en dubte el caràcter de llengua pròpia que, en justícia, l’hi correspondria al català. El resultat final és que s’ha perpetuat la situació de discriminació de la llengua catalana, al mateix temps que aquesta esdevenia, perversament, cada cop menys perceptible, i tot això alhora que es provocava que els catalanoparlants (habituals o esporàdics, actuals o futurs) acabessin assimilant, com a normal, la seua subordinació lingüística, i acabessin integrant, com una actitud correcta i cortesa, allò que, en realitat, no és res més que el desistiment dels seus legítims drets lingüístics i culturals, i sempre en benefici del manteniment d’uns privilegis que, en darrer terme ha estat erigits en base a la dominació militar i política.

Ho sabem des de Foucault i no ho hauríem de perdre mai de vista: les relacions humanes són, també, i en tots els casos, relacions de poder. Ho són perquè les relacions humanes no es fan mai des de la plena igualtat, i l’absència d’aquesta situa els interactuants en plans diferents, i és inevitable que aquesta desigualtat, certament fluctuant, però, en qualsevol cas, connatural a totes relacions humanes, acabi determinant llurs característiques i desenvolupament.

La desigualtat en el si de les relacions entre subjectes es fa especialment transparent en la relació humana per antonomàsia: la relació lingüística. Justament per això la sociolingüística esdevé una potent eina metodològica per al coneixement les relacions subjacents a l’entramat social. Les relacions lingüístiques delaten allò que resulta opac en les relacions econòmiques i que el discurs polític emmascara.

Doncs bé, tornant al nostre cas, el discurs de la normalització lingüística del català, per la seua absència de voluntat de denunciar amb claredat la injustícia  que feia necessària tal normalització (la desigualtat inherent a la idea que els parlants de castellà i els de català són iguals, sempre, però que s’admeti que, en realitat, uns són més iguals que uns altres, és a dir: que el que en uns és “natural”, en els altres es” radical”)  ha acabat sent inefectiu i ha comportat, a més a més, el desarmament argumental dels catalanoparlants que experimenten estranyament al seu mateix país, i que saben bé què és allò que Enric Larreula ha qualifica de “dolor de llengua”. Al cap i a la fi, ¿com podia esperar-se que reeixís un discurs pensat per evitar que s’enfadés aquell que realment és poderós (i que de tant en tant, fa ressonar sabres i sentències) i per evitar que els mateixos catalanoparlants, ja molt identificats amb el seu rol de parlants subalterns, no s’escandalitzessin, com en altres temps ho feien les dones que sentien companyes seues que no s’estaven d’afirmar que no volien ser ni més ni menys que els homes?

Som en temps en què els botxins denuncien les víctimes, en què el dret d’existir es col·loca al mateix nivell que el dret a extingir, en què es criminalitza l’existència, a Catalunya; d’una escola catalana en llengua i continguts i en què es cerca fer aparèixer entre els catalans un sentiment de culpabilitat pel fet de reclamar, per a ells, i a casa seua, allò es dóna per descomptat per als ciutadans de qualsevol país lliure i normal arreu del món (incloent aquí els països i les comunitats de llengua castellana).

Desemmascarar els pressupòsits sobre els quals descansa el discurs lingüístic hegemònic i que, en gran mesura, assumeix el discurs legitimador de les polítiques lingüístiques fins ara vigents a casa nostra, constitueix, d’acord amb el que acabem dir, un exercici indefugible, si és que encara aspirem a la plena normalitat lingüística, que sols podrà ser si esdevé, per a la majoria dels qui viuen i treballen a Catalunya, un horitzó desitjable, legitimat per un relat nou que no pot caure en els paranys del discurs pseudonormalitzador de la Catalunya autonòmica.

De fet, és amb els ulls posats en aquesta fita, i tot mirant de contribuir, humilment, al desocultament d’allò que s’amaga darrere les aparences (un objectiu, aquest, que al cap i a la fi, és el que dóna sentit a la ciència), que organitzat, des de Som Escola i Òmnium Cultural l’Ebre, l’Antena Cultural de la URV (Campus de les Terres de l’Ebre) i des del Consorci de Normalització Lingüística (CNL) un primer cicle de conferències de temàtica sociolingüística, que, amb el títol Llengua Societat i poder, es desenvoluparan, en quatre sessions, des de febrer a maig d’enguany, 2016.

S’hi podran sentir experts en demolingüística i estudiosos dels processos de creació d’ideologia i d’actituds lingüístiques, procedents de la mateixa Universitat Rovira i Virgili (URV), però també de la Universitat de València (UV), de la Universitat de les Illes Balears (UiB) i de la Universitat Autònoma de Madrid (UCM), que alhora que ens proporcionaran un coneixement actualitzat de les llums i les ombres de vitalitat de la llengua catalana, faran una dissecció del que s’amaga darrera de la ideologia lingüística espanyola, desentranyaran la mentalitat lingüística dels parlants d’aquí i d’allà i ens proporcionaran una descripció de les nostres societats des d’una nova perspectiva.