“L’ESCOLA NO TÉ POR” CICLE TAULES RODONES EN DEFENSA DE L’ESCOLA CATALANA

 

CARTELL

edp-page-001

Amoïnades pel setge a què se sotmet l’escola catalana, un grup d’organitzacions membres de la comunitat educativa hem decidit plantar cara i canviar el silenci per raons.

Amb aquesta finalitat, el Marc Unitari de la Comunitat Educativa (MUCE), amb la col·laboració de la Unió Sindical de Treballadors de l’Ensenyament (USTEC), la Confederació General de Treballadors (CGT), Comissions obreres (CCOO) , FETE-UGT, la Federació d’Associacions de Pares i Mares de Catalunya (FAPAC), Som Escola, Escola Valenciana i el Sindicat de Treballadors de l’Ensenyament de les Illes Balears (STEI), hem volgut organitzar, a  les Terres de l’Ebre, un seguit de quatre taules rodones, una a cadascuna de les quatre capitals de comarca del territori, per a dir en veu alta d’allò que sovint no passa de l’àmbit de la conversa entre companys a les sales de professors, entre famílies i docents a les tutories, entre companys als claustres i les assemblees. Quatre taules rodones per fer comunitat, aclarir les idees i prendre consciència de la nostra situació, perquè sols des del coneixement compartit serem prou forts per a defensar els nostres drets.

No podem admetre per més temps que es qüestioni tothora el dret dels catalans a disposar d’una escola catalana en llengua i continguts, que s’ataqui —malgrat els bons resultats que n’acrediten l’encert—, sistemàticament i des de tots els fronts, el model lingüístic de la nostra escola; que es menystingui de manera continuada el dret fonamental a la llibertat de càtedra i que es difami amb acusacions d’adoctrinament la nostra escola i els seus docents, que se’ls amenaci fins al punt que aprenguin a desconfiar dels seus alumnes i de llurs famílies i a autocensurar-se; que no cessi la precarització de l’escola pública fins a posar en risc la cohesió social i la competència i la necessària igualtat d’oportunitats dels nostres joves.

Cal que alcem la veu per a evitar que un discurs insidiós que, per constantment repetit, ha acabat esdevenint familiar, es legitimi fins a corcar-nos i fer-nos perdre la confiança en nosaltres mateixos. No podem permetre que aquest discurs pensat per culpabilitzar-nos interfereixi en la feina de l’escola i dificulti la seua tasca, fonamental per al futur del nostre país. En una situació com la nostra el primer que ens cal és retornar-li el nom a les coses i reaprendre que l’escola no fabrica, sinó que educa, i que no és asèptica, sinó crítica, alhora que arrelada al poble al qual serveix.

Hem convidat Vicent Moreno, president d’Escola Valenciana, i Antònia Font, del Sindicat de Treballadors de l’Ensenyament de les Illes Balears, perquè ens expliquin les seues lluites i comparteixin amb nosaltres els seus problemes i perspectives. Tindrem entre nosaltres Manel Riu, professor de Tremp acusat de delicte d’odi. Hi parlaran els pares i les mares dels nostres alumnes, al costat dels docents. Però sobretot esperem que parleu vosaltres, perquè quan demanem que vingueu a aquestes trobades que hem organitzat no us demanem que veniu a escoltar, sinó a participar.

Ara, companys de la comunitat educativa, hem de prendre la paraula en defensa pròpia, espolsar-nos les inèrcies, desemmascarar els sofismes i tornar a saber-nos els responsables d’una escola per al un país.

Documento de Microsoft Word nou-page-001

Entrevista Jordi Martí – taula rodona per l’Escola Catalana (16-5-18)

http://radiomoradebre.cat/wp/2018/05/16/entrevista-jordi-marti-taula-rodona-per-lescola-catalana-16-5-18

 

Anuncis

EL PAPER DEL CATALÀ LES ESCOLES, A DEBAT

La situació de la llengua catalana a l’escola i entre els joves serà l’eix central del segon cicle de sociolingüística Llengua, societat i poder, organitzat conjuntament per l’Antena Cultural Tortosa de la URV, Òmnium, el col·lectiu Som Escola i el Consorci per a la Normalització Lingüística.

Els organitzadors parteixen de la premissa que no escollim lliurement la llengua amb què ens expressem i comuniquem amb els altres, sinó que la nostra elecció està supeditada a l’entorn. En el cas concret de Catalunya, l’ús del català ve condicionat pel fet que un 20% de la població del país afirma no entendre gens o entendre amb dificultats el català, segons dades de l’Enquesta d’Usos Lingüístics del 2013; o que un 36% diu que no sap parlar-lo gens, ho fa poc o amb dificultats, segons aquesta mateixa enquesta. Això acaba limitant l’ús del català en una societat bilingüe on majoritàriament tothom entén i sap parlar el castellà.

En el marc d’aquest nou cicle sobre Sociolingüística s’han programat un total de cinc conferències que s’impartiran al campus Terres de l’Ebre de la URV, l’últim dijous de mes a les 18:00 hores, excepte la del mes de març que es farà en divendres. La inauguració tindrà lloc el proper dijous, 26 de gener i anirà a càrrec d’Ester Franquesa i Bonet, directora general de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya i presidenta del Consorci per a la Normalització Lingüística. Mentre que la conferència inaugural la impartirà el doctor Miquel-Àngel Pradilla, professor titular de Fonètica i Fonologia i de Sociolingüística al Departament de Filologia Catalana de la Universitat Rovira i Virgili i també membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans que farà la presentació de l’informe  sobre la situació de la llengua catalana 2015, elaborat per la Xarxa Cruscat i l’Institut d’Estudis Catalans.

La resta de conferències programades són: El sentit de la immersió lingüística i de la jerarquització lingüística en el sistema educatiu català, a càrrec de Pere Mayans i Balcells, cap del Servei d’Immersió i Acolliment Lingüístics del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya; La formació en sociolingüística: element clau per entendre actituds i comportaments, a càrrec de Bernat Joan i Marí de la Universitat de les Illes Balears (UIB) i exsecretari general de Política Lingüística i exdiputat del Parlament Europeu; Les llengües dins l’aula: una perspectiva longitudinal,  a càrrec de Vanessa Bretxa, professora de la Universitat de Barcelona (UB); i finalment, Usos i percepcions lingüístics de la joventut, a càrrec de Joan Pujolar, professor de la UOC.

L’ESCOLA I LA REVITALITZACIÓ DEL CATALÀ: LA LLENGUA A L’AULA I AL PATI

II EDICIÓ DEL CICLE DE CONFERÈNCIES DE TEMÀTICA SOCIOLINGÜÍSTICA

“LLENGUA, SOCIETAT I PODER”


PRESENTACIÓ

Quan una matèria és desconeguda, els qui en parlen omplen amb tòpics les seues llacunes de coneixement. Quan una matèria és àmpliament desconeguda però els temes que tracta són considerats importants per uns part significativa de la població, els tòpics esdevenen tan abundants que s’eleven a la categoria de saber sota la qualificació de “sentit comú”.

La sociolingüística és una matèria àmpliament desconeguda a Catalunya, però els temes que tracta són considerats com a importants —i fins i tot urgents i angoixants— per una part significativa de la població. En  conseqüència, entre nosaltres fan la seua aparició tòpics que gaudeixen d’una àmplia acceptació, i que han esdevingut veritats del “sentit comú”. Entre aquests tòpics hi ha aquell que diu que, en el si de qualsevol societat, «tothom parla la llengua que vol» (o en la seua versió prescriptiva: «tothom hauria de la llengua que volgués»). Tal cosa la pots sentir dir fins i a tot a gent que potser es posaria un barret per sortir de casa, però que s’hi repensa per evitar mirades, comentaris i rialles d’una societat àmpliament “desbarretitzada”. Això, però, no farà que es repensi el tòpic lingüístic; potser la pressió social influirà en la indumentària, però no tindrà cap incidència en la tria lingüística: aquí, la tria és totalment lliure.

Però no,  la llengua no es tria lliurement, com de fet no es tria lliurement cap altre fet social. Ara fa cent vint-i-un anys, Émile Durkheim escrivia a Les regles del mètode sociològic: «Si sóc francès no estic obligat a parlar francès amb els meus compatriotes, ni a emprar la moneda francesa legal, però és impossible que actuï d’una altra manera. Si pretengués escapar a aquesta necessitat, el meu intent fracassaria miserablement». I això, perquè entitats com la llengua de comunicació efectiva constitueixen «[…] menes de conducta o de pensament no sols exteriors a l’individu, sinó […] dotades d’un poder imperatiu i coercitiu en virtut del qual se li imposen, vulgui o no vulgui. Sens dubte, quan hi estic completament d’acord, aquesta coacció no es fa sentir o ho fa lleument i per això és inútil [innecessària]. Però no deixa de ser un caràcter intrínsec [de qualsevol fet social], i la prova és que aquesta coacció se m’afirma des del moment que intento resistir-m’hi.» No, la llengua no es tria al marge d’estrictes condicionants. No es tria lliurement viure en català quan una part significativa de la població amb qui potencialment es pot interactuar (en l’àmbit privat, en el carrer, en reunions públiques, en aules d’ensenyament superior, en un club esportiu…) afirma desconèixer aquesta llengua (gairebé el 20% de la població del Principat afirma no entendre-la gens, o entendre-la poc o amb dificultats, segons l’Enquesta d’Usos Lingüístics de 2013 i segons la nostra experiència quotidiana, un percentatge que en altres punts del domini lingüístic català seria encara superior). No es tria lliurement parlar una llengua precàriament protegida que, en el seu territori històric conviu amb un altra àmpliament i, aquesta sí, estrictament protegida pel poder estatal (és a dir, pel poder, i prou). No es tria lliurement una llengua quan el teu interlocutor l’entén, però no sap respondre-t’hi (gairebé un 36% afirmar no saber parlar-la gens, o fer-ho poc o amb dificultats, altre cop segons l’EULP 2013) creant-se, d’aquesta  manera una distorsió en la fluïdesa i complicitat que ha d’acompanyar tota comunicació perquè sigui efectiva. No es tria lliurement una llengua quan, en definitiva, el fet triar-la va acompanyat d’una connotació ideològica (que marca el parlant com a “nacionalista”, “intransigent” o “de la ceba”) i quan hi ha simultàniament disponible una altra llengua alternativa,  coneguda per tothom i sense connotacions negatives, valorada com a “neutral” i, fins i tot, qualificada d’”oberta”, d’internacional, d’intrínsecament valuosa (i és que, tal com deien alguns occitans —conciutadans del lorenès Durkheim— quan justificaven la seua “libèrrima” tria lingüística: “Qui es calça amb socs —qui parla occità— quan pot posar-se unes bones sabates franceses?”).

És més: ¿qui triaria parlar en una llengua, per molt que fos la llengua del poble en el territori històric del qual s’hi ha instal·lat i hi viu, si no domina prou el codi lingüístic, si no s’hi sap expressar amb prou fluïdesa (cosa que, en l’EULP 2013, només declara poder fer el 49% de la població del Principat), quan aquells amb qui hauria de parlar, i que sí que la parlen bé (la tinguin com a llengua inicial o no), també saben parlar, perfectament i en tots els casos, una altra llengua que sí que domina? Posem-hi nom i cognoms: qui farà el pas d’incorporar-se a la catalonofonia si el seu domini del català és insuficient, o si més no inferior al del castellà, quan, de fet, tothom qui viu en el domini lingüístic català ja ha estat incorporat, de manera activa o passiva a la hispanofonia? ¿Quin parlant inicial d’una llengua diferent del català o del castellà, acabat d’arribar a un dels nostres països, s’incorporarà a la catalanofonia quan aquesta presenta una debilitat manifesta, en contrast amb la vitalitat simultània del castellà en el mateix territori i, a més, quan, gràcies a la constant i immersiva presència del castellà en el nostre context social, unida a progressiva periferització del català, li resultarà relativament fàcil d’aprendre l’espanyol i francament difícil d’aprendre, almenys amb la mateixa fluïdesa, el català? Què en resta, a la vista d’això, d’aquella tòpica llibertat d’elecció?… No cal dir que aquestes preguntes són retòriques.

Per triar, en termes d’hipotètica llibertat, entre dues llengües (perquè triar no fos trair, parafrasejant un conegut assaig de sociolingüística, diguem-ne… liberal), caldria que les llengües entre els quals es fes l’elecció es trobessin en una situació de plena igualtat, una igualtat que exigiria idèntic suport legal, que cap de les llengües en qüestió estigués marcada en cap sentit, que es donés una amnèsia general, entre els individus que haurien d’elegir, respecte al seu passat i a com s’havia arribat a una situació tan insòlita com la d’estar en disposició de triar la llengua de comunicació social, que fos el cas que l’elecció no tingués connotacions ètiques (que fos igualment just —que fos igual de convenient— triar una llengua o una altra) i, potser el més important de tot: que les diverses llengües entre les quals s’hagués d’elegir fossin, totes elles, idènticament conegudes per tots els individus encarregats de fer la tria (per tots integrants de la societat en el marc de la qual s’hauria de desenvolupar la comunicació multilingüística a què una elecció tan aleatòria ens acabaria portant).

Tot plegat molt singular (i difícil de trobar fora d’un laboratori), i inimaginable sense una condició prèvia a la hipotètica elecció: l’adquisició completa dels codis lingüístics que posteriorment seran objecte de tria. Una adquisició per a la qual caldrien entorns que facilitessin la pràctica comunicativa (mitjans de comunicació, contextos on l’ús de la llengua que s’aprengués fos preceptiu, varietat de situacions comunicatives formals i informals…) i, sobretot, una escola. I aquí ja hem arribat al final del camí: sense una escola que garanteixi l’aprenentatge complet i efectiu del català per part d’aquells  que no el tenen com a llengua inicial, aquell tòpic a què ens referíem al principi: «tothom parla la llengua que vol», no passa de ser una idea tòxica que disfressa de llibertat allò que no és més que la consumació d’un lingüicidi; una mentida per fer passar l’homicidi per fatal suïcidi.

La segona edició del cicle de conferències sobre sociolingüística LLENGUA, SOCIETAT I PODER, que enguany tindrà lloc, novament, a la ciutat de Tortosa, estarà dedicada justament a la divulgació de la funció i la importància de l’escola en el marc de l’esforç encaminat a la revitalització del català. En aquest segon cicle, que titulem de manera ben explícita: “L’escola i la revitalització del català: la llengua a l’escola i al pati”, tractarem el sentit i la importància de les metodologies immersives i de la jerarquització de les llengües vehiculars a l’escola, la necessitat de fer explícit entre els estudiants d’ensenyament secundari els prejudicis lingüístics que arrossega la nostra societat i de divulgar entre ells alguns dels conceptes fonamentals de la sociolingüística (com una part més de la seua formació com a ciutadans crítics en una societat plurilingüe). Hi tractarem, també, els usos i les percepcions lingüístics de la joventut del Principat, i, tenint en compte que aquests usos i percepcions experimenten transformacions decisives en els moments en què es produeixen canvis significatius en la vida dels individus, quina és l’evolució de la pràctica i de la identificació lingüístiques dels escolars catalans en el transcurs de la seua escolarització i, molt especialment, en el moment del pas de l’ensenyament primari al secundari i al llarg d’aquest darrer. Apuntem, per últim, que abordarem aquestes qüestions després de conèixer quina és la fotografia del moment actual de la llengua catalana a partir de l’exposició del contingut del darrer informe sobre la situació del català (el corresponent a l’any 2015), elaborat per la l’Observatori de la Llengua Catalana (Xarxa Cruscat-IEC), a la presentació del qual dedicarem la primera sessió del cicle.

document-page-0012

02pradilla

03peremanyans

unnamed

unnamed-1

unnamed-2

LA SUBORDINACIÓ LINGÜÍSTICA: UNA PERSPECTIVA PSICOLÒGICA

CICLE “LLENGUA, SOCIETAT I PODER”

CONFERÈNCIA A CÀRREC DEL PROFESSOR FERRAN SUAY I LERMA (UV)

ENTREVISTA A RÀDIO TORTOSA: JUAN CARLOS MORENO CABRERA

IMG-20160421-WA0003

unnamed

A PARTIR DEL MINUT 42:

http://www.ivoox.com/punta-del-diamant-21-04-2016-primera-hora-audios-mp3_rf_11247808_1.html

 

XERRADES DIVULGATIVES SOBRE SOCIOLINGÜÍSTICA

SOM ESCOLA / TERRES DE L’EBRE  us proposa organitzar una xerrada, sobre l’estat actual de la llengua catalana, per a la vostra associació o centre. Parlarem dels indicadors d’ús de la llengua, del seu nivell de coneixement i de l’evolució d’una cosa i de l’altra, comentarem quin pot ser el futur de la llengua, i us explicarem alguns conceptes en sociolingüística que us ajudarem entendre quina és la nostra situació i el perquè d’alguns dels nostres comportaments lingüístics.

Només heu de posar-vos en contacte amb nosaltres enviant un correu a l’adreça:

somescolaterresdelebre@gmail.com

ens posarem d’acord en la data i ens desplaçarem allí on ens indiqueu. Així podrem conèixer-nos, parlar-nos i aprendre tots junts.

Aquí teniu el programa de la xerrada:

LLENGUA I SOCIETAT A CATALUNYA. Versió reduïda-page-001

ARGUMENTARI. EN DEFENSA DE L’ESCOLA EN CATALÀ (VERSIÓ EXTENSA)

PORTADA-page-001

PORTADA

INTRODUCCIÓ

ÍNDEX

QÜESTIÓ 1

QÜESTIÓ 2

QÜESTIÓ 3

QÜESTIÓ 4

QÜESTIÓ 5

QÜESTIÓ 6

QÜESTIÓ 7

QÜESTIÓ 8

QÜESTIÓ 9

QÜESTIÓ 10

QÜESTIÓ 11

QÜESTIÓ 12

QÜESTIÓ 13

QÜESTIÓ 14

QÜESTIÓ 15

QÜESTIÓ 16

QÜESTIÓ 17

QÜESTIÓ 18

QÜESTIÓ 19

QÜESTIÓ 20

QÜESTIÓ 21

GRÀFIQUES 1

GRÀFIQUES 2

GRÀFIQUES 3

GRÀFIQUES 4

GRÀFIQUES 5

GRÀFIQUES 6

CONTRAPORTADA