PREMISSES OCULTES DE LA IDEOLOGIA LINGÜÍSTICA HEGEMÒNICA A CATALUNYA

pc3a0gina-21pc3a0gina-21

Anuncis

LA SOCIOLINGÜÍSTICA: UNA EINA CRÍTICA

12- LA LLENGUA

En el transcurs de les quatre sessions en què té previst de desenvolupar-se el cicle de conferències Llengua, societat i poder, al Campus de les Terres de l’Ebre de la URV, els qui hem participat en la seua organització ens hem proposat posar a disposició del públic en general una clau interpretativa de fenòmens sociolingüístics que, pel seu arrelament, han acabat sent vistos com a normals i, per tant, neutrals, és a dir sense significació simbòlica (caracteritzats per l’espontaneïtat que caracteritzaria els fenòmens naturals, si és que tal cosa existeix). Tanmateix, pròpiament, són provocats per una intencionalitat conscient que, amb el pas del temps, ha derivat en mentalitat (o en “sentit comú”, com li agrada de dir a l’actual president del govern espanyol, en funcions) i han esdevingut, per tant, invisibles, en haver estat engolides pel forat negre que és la història dels vençuts les mesures legals i polítiques concretes en què es manifestava i per haver-se convertit en imperceptibles (com la carta robada d’Allan Poe) els mecanismes mitjançant els quals es reprodueix i perpetua.

Les mentalitats són fons, i com a tal no formen part de les nostres percepcions, que ho són només de les figures que hi destaquen, figures que, tanmateix, no són res sense aquell. La tasca que ens hem proposat durant aquest cicle és dur el fons al davant, tenyir-lo per fer-lo visible, i que el color acabat d’adquirir acolori també els usos lingüístics habituals en la societat catalana, perquè aquests mostrin fins a quin punt el seu color és el de la naturalitat o és el d’una intencionalitat concreta que, per poc defensable, ha convingut que s’oblidés.

Les relacions humanes són relacions entre desiguals (la igualtat no passa de noció ideal, apta com a instrument de mesura per identificar fins a quin punt els fets, reals, se n’allunyen). I les relacions basades en trets comunitaris (és a dir, en trets existents en els individus, però només en tant que membres d’un conjunt comunitari), que posen en relació uns subjectes en tant que membres d’un grup concret, amb uns altres subjectes en tant que membres d’un grup diferent, descansen en la desigualtat existent entre els grups en qüestió, i adquireixen unes formes determinades per aquesta desigualtat.

Sent com és, la relació lingüística, la relació per antonomàsia entre humans (Aristòtil arribà a considerar demostratiu de l’afirmació que l’home era un “animal social” el fet que disposés de llenguatge articulat), la seua presa en consideració com a objecte d’estudi situat en un marc sociohistòric concret ens proveeix d’un element de gran valor per conèixer el rerafons de desigualtat i, per tant, de poder/submissió que batega en aquell entorn i que és el nucli de la seua organització social. Quan la relació lingüística es dóna entre subjectes que pertanyen a grups lingüísticament diferents (és a dir, identificats, de manera, inicial o no, amb codis lingüístics distints i distintius), llavors la desigualtat subjacent a la relació és també l’existent entre aquests grups en tant que entitats historicopolítiques distintes (que, en gran mesura s’articulen, es perpetuen i, per tant, s’identifiquen, al voltant d’una eina simbòlica tan potent com és l’idioma).

La importància de la sociolingüística en la investigació sociològica

La sociolingüística, com disciplina sociològica que situa en el centre de la seua anàlisi la conducta lingüística, apareix, per tant, a ulls de l’investigador, com un camp d’estudi especialment indicat per comprendre (comprendre és la finalitat de la ciència social, diran Weber i Habermas) una situació històrica concreta, fins i tot també la present, que per manca de perspectiva resulta especialment problemàtica si s’aborda des d’altres posicions.

Una situació històrica es pot definir com un entramat de relacions que es perllonguen cap a un passat determinat i vers un futur present en forma d’expectatives. Aquestes relacions poden ser revelades de manera progressiva, recolzant-se el coneixement d’unes en allò que sabem d’unes altres. Cal, però, un (o alguns) punt(s) de partida que faci(n) la funció de pedra angular (i de pedra de toc) d’aquest procés, i aquí la investigació sociolingüística es mostra en tota la seua importància metodològica.

En el cas concret de la comunitat humana conformada pels qui habiten el que hem definit com a domini lingüístic del català, comunitat que, en tant que ho és de parlants, viu una situació històrica definida, no únicament, però també, per un conflicte lingüístic (o si ho preferiu: per un entorn de llengües en contacte), la sociolingüística apareix com una disciplina especialment prometedora per a la investigació social, en general, i totalment central per conèixer, més concretament, la relació intergrupal entre aquells identificats amb un dels codis lingüístics confrontats en termes de conflicte (o, si es vol, de competència) i els identificats amb l’altre (una relació, aquesta, en funció de les característiques de la qual podrà preveure’s, d’altra banda, quina serà l’adscripció lingüisticogrupal futura dels qui, ara per ara, s’identifiquen, de manera inicial, amb un codi diferent dels dos principals, però que, també per raons al cap i a la fi de desigualtat, apareix com un codi que els seus parlants no aspiren a naturalitzar).

La sociolingüística ens permetrà endinsar-nos en la mentalitat sobre la qual la gent que habita aquest tros de món s’entén i s’organitza, i sent més concrets, ens permetrà conèixer, directament, la mentalitat sobre la qual les dues comunitats lingüístiques principals articulen les seues relacions comunicatives i expressives i, indirectament, les relacions polítiques i històriques de poder que mantenen entre elles. Aquestes relacions, recordem-ho, en darrer terme descansaran sobre una desigualtat, que el més poderós es negarà a perdre i que, en la mesura en què intueixi aquesta asimetria que l’afavoreix, i que tal percepció xoqui amb els seus pressupòsits morals, intentarà racionalitzar, negant-ne tota intencionalitat arbitrària i disfressant-la d’espontaneïtat o cercant-hi una justificació en una pretesa diferència de qualitat existent entre els codis lingüístics i, per tant, entre les cultures de les quals són vehicle i part i, llavors, i per acabar, entre les comunitats humanes en què viuen i que s’hi identifiquen, una de les quals apareixerà, als seus ulls, per aquest motiu, com a intrínsecament immadura, i fins i tot incapaç d’esdevenir un veritable subjecte autònom i, per tant, destinada a ser tutelada.

Les relacions lingüístiques són l’extrem més visible de les relacions entre cultures, que, pròpiament, son relacions entre comunitats humanes. El torcebraç que implica una relació de conflicte lingüístic (o en què es concreta una situació de contacte lingüístic, si es prefereix, pel fet que sempre ho és entre desiguals) és més aviat un torcebraç entre dues cultures (en expressió encunyada per Rosa Calafat) i, més pròpiament, un torcebraç entre dos grups humans.

Quan dos grups articulats al voltant de llengües d’identificació diferents (l’expressió “grups etnolingüístics” està massa connotada per ser útil) mantenen una relació de conflicte perquè un d’ells (o cap dels dos) no està disposat a reconèixer l’altre i, per tant, reclama la seua desaparició (o reclama l’hegemonia sobre ell), el conflicte esdevé la tònica dominant de la relació que s’hi estableix, i ho esdevé en tots els nivells en què aquesta relació s’articula: polític, legal, ideològic, econòmic, psicològic, etc. L’anàlisi sociolingüística ens permetrà obrir la porta a l’estudi de les representacions simbòliques que conformen una ideologia de dominació i, per tant, als estralls psicològics que l’assimilació inconscient d’aquestes representacions provoca en els individus i en el seu autoconcepte (aquí la sociolingüística es tornassola en psicolingüística).

(Val a dir que, coneixent els aspectes ideològics bàsics subjacents als usos majoritaris en què se substancia la relació lingüística, es poden avançar sentències judicials, decisions polítiques, opinions periodístiques i, fins i tot, tesis historiogràfiques i filològiques o politològiques, de manera semblant a com el científic natural dedueix previsions a partir d’hipòtesis.)

La investigació social (i incloc aquí la psicològica) que cerqui en la ideologia subjacent a les relacions lingüístiques entre comunitats, una de les quals en procés de minorització, identificarà valors, creences i actituds que donen suport a conductes lingüístiques i a decisions polítiques i legals, aparentment espontànies des del punt de vist intencional, naturals des del punt de vista comunicacional i neutrals des del punt de vista moral que, en realitat, són tant espontànies, naturals o neutrals com ho pugui ser un model productiu determinat, les decisions que genera, les relacions que articula, les polítiques que l’acompanyen i les expectatives que fa nàixer en els individus. Potser la funció no crea l’òrgan, però la repetició sistemàtica (sovint recolzada en mecanismes coactius persistents i identificables per la investigació històrica) genera l’hàbit, i l’hàbit, un cop perduda la memòria de la seua causa, pot ser percebut com a virtut, i les virtuts (com també els vicis) són funcionals i es transmeten per herència.

Valors, creences i conductes lingüístiques

Les ideologies lingüístiques que viuen i operen en els parlants ens faran veure llengües exigibles i llengües optatives (fins i tot votables i, per tant, prescindibles); llengües necessàries i, per tant l’accés a les quals és un dret, i llengües innecessàries, que cal que es guanyin el seu dret a existir (elles i la comunitat diferenciada que fan possible) fent-se “simpàtiques”; llengües maternals, femenines (aptes per a l’expressió dels sentiments i per a l’ús en l’espai privat, que han de reclamar el seu dret a ser tingudes en compte mitjançant la seducció) i llengües d’estat, virils, adequades per a l’oficialitat i l’àmbit públic, que poden ser legalment imposades; llengües que sempre són ben rebudes i llengües que poden molestar; llengües amb significació política partidista, llengües de facció, i llengües neutres que denotarien sense connotar; llengües llengües, i llengües identitàries (espero que el lector entengui què vol dir aquest qualificatiu, perquè qui escriu aquestes línies confessa que no en té ni idea); llengües amb nom (amb identitat i carta d’identitat) i llengües sense nom fix i determinat i, per tant, divisibles, fragmentables, de límits indeterminats; llengües normativitzades, avaluables, serioses, i llengües opinables, de normativa flexible i estirable, llengües respecte a les quals no hi ha mai usuaris ignorants sinó usuaris tolerants (i és que hi ha llengües potencialment intolerants i llengües de les quals no tindria cap sentit dir tal cosa).

Aquest valors, que acaben sent percebuts com a intrínsecs d’una llengua posada en situació (i, per tant en un entramat de relacions de desigualtat), esdevenen un sistema complet que genera, al seu torn, un sistema de creences socials que desemboquen en conductes visibles, un sistema de creences que porten a pensar, per exemple, que hi ha comunitats per a les quals el bilingüisme, no sols és desitjable, sinó imprescindible, mentre que, per a d’altres comunitats, el bilingüisme (al qual s’ha associat la idea de riquesa) no sols no és prescindible, sinó que no sembla ni desitjable per als seus integrants, atenent a l’escàs entusiasme que desperta entre ells (potser pensen que ja en són prou, de rics, amb el que tenen). De fet, per a aquells per als quals la desiderabilitat del bilingüisme és evident, el desig és tan gran que ni tan sols se n’adonen que, en segons quines circumstàncies, la bilingüització d’una població és un camí que, paradoxalment, la condueix al monolingüisme, aquesta vegada, però, en la llengua que es desitja aprendre, i és que el desig d’esdevenir bilingüe és desigual entre els parlants, en funció del valor que atorguen a la pròpia llengua, i quan l’entusiasme bilingüista es dóna en un espai social on existeix una situació de conflicte lingüístic (crec que, a aquestes alçades, ja podem veure que aquest és el terme que amb més precisió fa referència al que efectivament s’esdevé), i en relació, precisament, amb les dues llengües en contacte, el bilingüisme que en resulta és clarament asimètric i esdevé l’avantsala de la substitució lingüística.

Una altra creença que pot florir en un ambient de conflicte lingüístic i, per tant, de valoració asimètrica —i induïda— de les llengües en contacte és la idea que existeix una cosa que rebria el nom d’”opció lingüística” i que implicaria que la llengua efectivament usada en una situació lingüística determinada, i també la seleccionada per a la transmissió intergeneracional, sorgeix d’un acte de lliure elecció personal, com si a l’hora de prendre aquesta decisió no hi influïssin els determinants socials i com si aquesta decisió fos presa per àngels sense inconscient lingüístic (sense un superjò farcit de valoracions lingüístiques). Però és clar, ser conscients que hi ha constrenyiment en els usos (un constrenyiment que pot ser més o menys estricte i afectar més o menys casos, però que sempre és de naturalesa coactiva) implicaria prendre consciència d’un conflicte que ens obligaria a posicionar-nos i a jutjar-nos segons la posició adoptada, i això és desagradable (és el que té la veritat: ens fa lliures, però a costa de pagar un preu per aquesta llibertat… i aquí és on la mentida pietosa mostra la seua virtut narcòtica).

Tendirem a creure, a més, que hi ha llengües que, en tant que prescindibles, en la mesura que es vulguin mantenir, i això impliqui certa inversió en revitalització, comporten una despesa sumptuària. Aquest senzill sil·logisme farà aleshores acceptable a les oïdes dels parlants cecs a la ideologia falses dicotomies com les que contraposen mitjans de comunicació públics en català i quiròfans per als catalans, o donarà algun significat a l’acusació de balafiament identitari (una expressió a la qual, confesso, ni li trobo ni sentit ni referència).

Creurem també que hi ha llengües que no serveixen per anar pel món, ni per portar el món a casa, de manera que, per a funcions de representació, caldrà recórrer a certs codis lingüístics i rebutjar-ne uns altres. I no parlo de funcionalitat (que, d’altra banda, depèn de la valoració, perquè allò valorat esdevé funcional, i inútil allò no valorat o no tan valorat com altres coses: a la zebra no li cal córrer més que el lleó, en té prou a córrer més que una altra zebra), parlo de, per exemple, l’existència de llengües l’ús esporàdic, o fins i tot simbòlic, de les quals davant de subjectes aliens al seu grup de parlants esdevé problemàtic, identitari, polític; de llengües l’ús de les quals no resulta apte per transmetre, ni tan sols als seus parlants estrictes, pensaments o paraules dites per algú no pertanyent al grup, sobretot si aquest algú no és un qualsevol. Recordem: com responia, no fa gaire temps, la resta de la classe a un estudiant d’anglès que traduïa un text en aquesta llengua al català, en comptes de fer-ho al castellà?, i com respon la classe, encara ara, si la traducció es fa en una escola valenciana, posem per exemple? I quantes cites (generalment no gaire literals) de la Bíblia heu sentit fetes en català entre catalanoparlants?: “En verdad, en verdad os digo…”, etc.

La interposició lingüística és també una conducta que descansa en valors i exemplifica una creença.

En definitiva, hi hauria llengües potencialment conflictives, i llengües alienes al conflicte. Llengües carregades de significació valorativa negativa que, en aflorar en conductes lingüístiques que entrarien en col·lisió amb les creences associades a aquestes conductes (a aquests usos) generarien malestar, un malestar que seria percebut com a conflictivitat gratuïta per part d’aquells per als quals la ideologia concreta subjacent a la praxi lingüística pròpia d’un context i d’un moment històric concrets s’ha invisibilitzat en forma de fons d’escenari no significatiu per a l’acció. Aleshores és quan una llengua admet ser qualificada de problemàtica. I ja se sap que la gent, de problemes, no en vol.

Quan una llengua, i per tant una cultura i, en definitiva una comunitat humana que s’hi expressa i hi fa la seua aportació específica al món, assumeix valors com els enumerats i creences com les descrites, i interioritza conductes com les apuntades, aleshores ha assumit la seua submissió, la seua inferioritat (s’aprèn la inferioritat, igual com, correlativament, s’aprèn o s’interioritza la supremacia, en un procés sobre el qual ja ens havia cridat l’atenció Hegel en parlar de la dialèctica amo/esclau), i l’adversari li té ja el peu al coll. Quan això passa, els dominadors, i molts dels dominats, no hi veuen res d’estrany a reservar el terme cultura (amb independència del qualificatiu que l’acompanyi: popular, de masses, “alta cultura”) per a les manifestacions de l’esperit del grup dominant i en la llengua dominant, i a qualificar aquelles altres sorgides del grup dominat com a folklore, o antropologia, terme de reminiscències més tel·lúriques, més adequades per als continguts que hauria d’haver emès des d’un principi una televisió com la catalana. I quan, malgrat tot, el grup dominat reïx a desenvolupar una cultura homologable a qualsevol altra que es pretengui alta, llavors, amb perplexitat i en to de falsa preocupació, se sentirà a dir: “i per què això mateix no ho escrius, ho dius, ho cantes en… (que seria més encertat)”.

Les comunitats dominades no tenen història, tenen mitologia que, quan és atesa per la historiografia o esdevé contingut d’un pla d’estudis, és manipulació (tot allò que s’allunyi de la historiografia del grup dominant s’allunya de la història, i prou). Quan és el cas, les comunitats dominades no tenen religió, sinó supersticions i, per suposat, no tenen llengua, sinó parles. No hi ha religiositat africana, sinó “creences”, o els pobles amerindis tenen “dialectes”, en cap cas llengües (o bé n’han passat a tenir només quan han passat a ser llengües mortes, perquè la mort converteix el que abans era subjectual en un mer objecte, i l’objecte no és perillós, es pot classificar i arxivar, i fins i tot és possible apropiar-se’n perquè serveixi de guarniment a la cultura dominadora —ho saben bé a València—; mentre és viu, però, se’ns escapa i és imprevisible).

Quan una comunitat assumeix la inferioritat, la repressió se substitueix per autorepressió, la censura per autocensura i el menyspreu per autoodi. Arribats a aquest punt, l’assimilació esdevé una aspiració col·lectiva, i la mort —per suïcidi induït— significa una més gran naixença.

La dominació fa dominats i dominadors, i els fa en totes les dimensions que són connaturals al subjecte humà: psicològica, cultural, econòmica i sociopolítica. No es consuma la dominació d’un grup humà fins que no es dominen les ànimes dels qui el componen.

I, per entendre-ho i mostrar-ho, la sociolingüística es perfila com una ciència de l’esperit especialment incisiva.

EL MITE DEL BILINGÜISME

La-finalitat-de-les-llengües-680x510

O potser no us haurà sorprès tant aquesta afirmació, i pensareu: “És clar, el que vol dir és que les societats no són bilingües, sinó que s’hi tornen”; o: “És clar, en una societat bilingüe, no tothom n’és, així que, en propiEtat no és pot parlar de societats bilingües, sinó, en tot cas, de sectors socials bilingües”. Aquestes dues consideracions tenen sentit, però no. No és per consideracions com aquestes que dèiem que no hi ha societat bilingües. Ho dèiem perquè les societats (sense les quals no hi ha ús possible de la llengua, ni té sentit de parlar de drets lingüístics) no saben llengües i, per tant, no són ni bilingües ni monolingües. Els qui saben llengües (i, per tant, en poden saber-ne una o més d’una), són els individus. Ells seran, en tot cas, els bilingües. Resumint: el bilingüisme no és un concepte social (i, per tant, sociològic), sinó individual (i, per tant, psicològic).

És més: el bilingüisme només es pot donar a escala individual, no únicament, perquè el coneixement de llengües és una propietat individual, sinó perquè l’equilibri lingüístic, la simetria entre coneixement, ús i valoració de dos codis lingüístics que associem a la noció de “bilingüisme”, només es pot donar en un parlant en concret (tot i que, habitualment, aquesta simetria perfecta sigui tan freqüent com la bisexualitat perfecta, és a dir: molt poc freqüent). Per contra, en societats en què tots els individus ―o si més no, la majoria― saben dues llengües (i això al marge de si s’hi parlen encara més llengües, les quals, llavors, de fet, ja no seran conegudes més que per grups més o menys extensos, però sempre minoritaris), una simetria, una paritat o equilibri d’aquest tipus és impossible. I ho és, senzillament, perquè implica una despesa d’energia innecessària per fer efectiva la comunicació, l’expressió, l’emissió d’ordres o la persuasió.

Per què fer indicacions, orals o escrites, alhora en dues llengües, si amb una n’hi ha prou? Per què cal duplicar els coneixements lingüístics exigibles a les persones que atenen el públic, si amb la meitat n’hi ha prou? Per què carregar els currículums acadèmics amb matèries lingüístiques que no han de fer més efectiva la comunicació en cap cas? O com diu l’anunci: quin sentit tenen les promocions que t’ofereixen dos parells d’ulleres al preu d’un, quan, de fet, només n’has de menester un de sol?

Quan un seguit d’individus que saben, tots o la majoria, les mateixes dues llengües, con-viuen, s’estableix una diferenciació valorativa entre tots dos codis lingüístics disponibles, de manera que l’un passa a emprar-se per a determinades situacions comunicatives, mentre que, l’altre, es reserva per a unes altres situacions.

Aquesta diferenciació, feta en base a considerar cadascuna de les llengües en contacte com a apta per a unes funcions específiques, acaba establint una jerarquia lingüística segons la qual una de les llengües, que pot ser vista com a perfectament escaient per als usos privats, familiars i personals, passa a ser considerada, tanmateix, com a inadequada per als usos públics, els formals i impersonals i els més solemnes, els quals quedaran reservats a l’altra llengua. Sols així, destinant, una llengua a certs usos, i l’altra a uns altres, té sentit mantenir totes dues (per això, a l’anunci a què ens referíem més amunt, et proposaven, en comptes de regalar-te un segon parell d’ulleres graduades, regalar-te unes ulleres de sol). Aquesta situació (que els sociolingüistes no anomenen de bilingüisme sinó de diglòssia) mai no és però, estable, sinó merament provisional.

Efectivament, un cop establerta un jerarquia d’usos entre llengües, allò que queda establert en la mentalitat dels parlants és que hi ha una llengua més valuosa i una altra més d’anar per casa. Al cap i a la fi, quan a una llengua se li reserven els usos públics i formals és perquè el grup social més poderós (políticament, econòmicament, militarment, acadèmicament, demogràficament, culturalment…) l’ha triada per usar-la en els contextos en què aquest poder es manifesta, i la llengua triada pel grup social de referència (aquell que representa el nivell social al qual tothom aspira) passa a ser la llengua, al coneixement i bon ús de la qual tothom aspira, la llengua important, la imprescindible, la inqüestionada. Llavors, l’altra llengua, passa a ser la menys important, la prescindible, la qüestionada, en una paraula, la que no cal, la que, cas de dubte, es llença, aquella que, quan es coincideix amb un interlocutor que fa ús de l’altra, s’abandona (tot dient que es fa per respecte: no forçarem ningú a ficar-se unes espardenyes, si ja ve calçat amb sabates de les bones!).

La diglòssia implica l’existència d’una llengua A (millor) i una llengua B (no tan bona, i potencialment conflictiva). I, per això, és només qüestió de temps que aquesta llengua B desaparegui. No ho farà de cop, potser mai no ho arribarà a fer del tot (sempre es pot reservar el català per escriure els versets dels cartellets de les falles, o el basc per posar el nom als fills), fins i tot és possible que, abans de desaparèixer se li passi a donar un ús emblemàtic, per simbòlic (el gallec sempre pot servir per posar el nom de les institucions de la Xunta). Amb el temps, però (i potser amb l’ajut d’immigracions), la llengua A envairà els usos en principi reservats per a la llengua B (al cap i a la fi els pares sempre volen el millor per als fills, i sempre serà millor per a ells que, ja d’entrada, coneguin i parlin la llengua important i imprescindible, una llengua que, a més, sovint, no és només de coneixement socialment imprescindible, sinó legalment prescrit). Per això és que diem que no hi ha societats bilingües: perquè tota societat aparentment bilingüe és pròpiament diglòssica i en trànsit a esdevenir monolingüe (encara que en el seu si puguin continuar existint persones bilingües durant molt de temps, sobretot de portes de casa endins).

En una societat en què conviu més de dues llengua, una d’elles acaba sent la llengua comuna, mentre que les altres esdevenen les llengües de grups concrets. Quan les llengües en contacte són només dues, o bàsicament dues, una d’elles esdevé la llengua comuna i l’altra la llengua d’un grup cada cop més reduït (fins a l’extinció). L’enunciat d’encapçalament, per tant, no té en realitat cap mena de sentit: no és el bilingüisme social no sigui millor que el monolingüisme social, és que, simplement, és inviable, a mitjà o llarg termini.

Apuntem una darrera cosa que, en el nostre cas convé destacar: els únics casos de contacte de dues llengües en els quals, aquella llengua que no esdevé la de referència col·lectiva i d’ús més generalitzat no tendeix a desaparèixer, sinó que es conserva i és usada habitualment per grups extensos de la població en situacions comunicatives variades, són aquells en els quals la llengua B es correspon amb una llengua àmpliament coneguda, reconeguda i usada fora d’aquella societat en què el contacte lingüístic es produeix, i això perquè la potència i el prestigi d’aquesta llengua fa que els seus parlants inicials en mantinguin el conreu, malgrat que, com diem, hagi esdevingut, en un context social concret, llengua B. Posant-hi noms: si el català no esdevé llengua A a Catalunya, té els dies comptats (i per al català, tenir els dies comptats en el seu domini lingüístic implica la seua completa desaparició), en canvi, el castellà continuarà sent, en qualsevol hipòtesi de futur, una llengua present i àmpliament coneguda i conreada a Catalunya (i, no cal dir-ho: fora d’ella, molt especialment en el seu domini lingüístic, que ningú no qüestiona).

Els catalans som com tothom i, per tant, no som, per naturalesa bilingües. Sí que som, però, com tothom, éssers dotats d’una habilitat lingüística que es desenvoluparà en una, o en dues, o en tres o en més llengües concretes durant el transcurs de les nostres vides. Allò que determinarà, finalment, que siguem monolingües, bilingües o políglots serà el nostre entorn, les condicions que ens imposa i les possibilitats que ens ofereix.

Generalment s’accepta que tots els individus tenim una llengua inicial o, almenys, una llengua inicial preferent. Aquesta seria la primera llengua que parlaríem o aquella llengua que, alhora que mantenim contacte amb d’altre, que també comencen a ser conegudes per nosaltres, és la primera que dominem i fem servir com a llengua primera i de referència. D’acord amb això, no podríem dir, amb propietat, que els catalans, fóssim, sense més ni més, bilingües (de fet, ningú no seria, inicialment, bilingüe), sinó que ens hi fem. Dit d’una altra manera: que la omnipresència de dues llengües (català i castellà) en el nostre entorn més immediat fa que, malgrat la llengua de relació familiar sigui una, ben aviat, a través del contacte sovintejat amb l’altra, aquesta sigui absorbida i incorporada al nostre bagatge lingüístic, de manera que, ben aviat, esdevenim bilingües d’una manera que podem qualificar d’involuntària.

De fet, seria això el que realment es vol dir quan s’afirma que “els catalans som bilingües”, si bé, quan es diu tal cosa, es dóna a entendre que el nostre bilingüisme seria una mena d’herència biològica: els catalans serien bilingües, com els escocesos serien pèl-rojos. Una cosa que, d’entrada estaria molt bé si fos perquè no és veritat. Allò cert és ni tots els escocesos són pèl-rojos, ni tots els catalans són bilingües, en el sentit que acabem de dir.

A Catalunya, una gran part de la població és monolingüe. I tots els monolingües comparteixen una mateixa característica: tenen com a llengua inicial el castellà. A Catalunya, tots aquells que tenen com a llengua inicial el català esdevenen, ben aviat, bilingües en castellà (en casos molt concrets, fins i tot plurilingües: seran competents en català, castellà i en alguna altra llengua). Anàloga-ment, tots els qui tenen com a llengua inicial alguna diferent del català i del castellà (com ara el 2% dels catalans que declaren, en la darrera Enquesta d’Usos Lingüístics, de 2013, tenir com a llengua inicial l’àrab), ben aviat esdevindran bilingües almenys en castellà (i potser només en castellà). Per contra, no tots els qui tenen com a llengua inicial el castellà esdevindran bilingües (en català o en alguna altra llengua). Una part significativa d’aquest col•lectiu continuarà sent, al llarg de tota la seua vida, estrictament monolingüe, fins i tot, una part d’aquests, ni tan sols desenvolupa-ran competències passives en cap altra llengua (tampoc en català), és a dir, que no arribaran a entendre mai cap més llengua que la castellana. Així són les coses. I a la vista d’això és evident que ja podrem abandonar definitivament la idea que “els catalans som bilingües” (i que els escocesos són pèl-rojos).

No tots els catalans arriben a ser bilingües (en català i en castellà, que és del bilingüisme que parlem quan parlem de bilingüisme en aquest país) perquè, en realitat, el català i el castellà no tenen la mateixa presència a Catalunya. El castellà és omnipresent (d’entrada es troba a totes les llars de Catalunya, on arriba a través de la televisió, la ràdio, els videojocs, Internet, les xarxes socials, els DVD…) mentre que el català, senzillament, no ho és. Certament, la llengua del país té una presència important (si bé tot just estrenada o recuperada), però innegablement inferior a la del castellà i, a més, sempre en discussió. (Algú tem pel futur de RTVE? I per contra: té garantit el futur TV3? Quines cadenes de televisió públiques han desaparegut amb l’excusa de la darrera crisi econòmica? En quina llengua emetien? Doncs això.) Del cinema no cal ni parlar-ne, ni de la llengua del comerç o de la indústria. I podríem continuar per altres àmbits i sectors. Enlloc la situació no és diferent. I per això és que no tots els catalans són bilingües en el sentit que havíem aclarit.

Hi ha una inexactitud, en l’acabat de dir, però. Sí hi ha un àmbit públic on el català sí que té un estatus prioritari, on és la llengua preferent i pel qual ningú no pot passar-hi passant de la llengua del país (cosa que pot fer tanta gent en la resta d’àmbits, i de fet fa, fins al punt que és possible néixer, viure i morir a Catalunya sense arribar a ni tant sols a entendre el català). Ens referim a l’escola. L’escola catalana, en llengua i continguts és l’únic àmbit públic en el qual, la presència del català és alta, i per això és l’únic àmbit que ens permet avançar cap allò que sovint es presenta com un ideal: que tots els catalans siguem bilingües.

Per cert, és realment una objectiu desitjable arribar a ser bilingüe (o almenys bilingüe)? Sembla que tots coincidiríem a respondre afirmativament a aquesta pregunta, tant aquells que són profans en matèries lingüístiques i pedagògiques, com els experts en aquestes disciplines: tots coincidiríem a dir que el domini de més d’un codi lingüístic és una cosa desitjable en la mesura que incrementa les potencialitats individuals i ens obre a noves realitats, i ho seria també en la mesura que incrementaria les nostres capacitats cognitives, promovent la flexibilitat cerebral i facilitant l’aprenentatge d’encara més llengües. La desiderabilitat del bilingüisme semblaria quedar fora de dubte, per tant. Per tant, en tot cas, la qüestió seria: cal que l’altra de les llengües (més enllà de la llengua original del país) en què és desitjable que esdevinguem bilingües sigui, obligatòriament, el castellà, o podria ser qualsevol altra llengua? Aquí el dubte restaria obert, si bé no es veu com podria articular-s’hi cap resposta afirmativa si no és a partir de consideracions estrictament de força (com ara: “és la llengua de l’Estat”) o xovinistes (que es resumirien en la idea que “el castellà té qualitats especials que el fan especialment desitjable”).

CIUTADANS DE SEGONA

Ciutadans-de-segona-300x205

Els estats són agrupacions de ciutadans organitzades políticament segons un sistema institucional les característiques del qual dependran, fonamentalment, del tipus de règim polític (més o menys democràtic o autoritari) de què cada estat es doti i de les tradicions polítiques pròpies d’alguna ―o d’algunes― de les comunitats preexistents a la formació de cada un dels estats i que s’hi han acabat integrant.

He dit comunitats, així, en plural, perquè una entitat estatal no té perquè sorgir del si d’una comunitat historicocultural definida, sinó que pot assentar-se sobre més d’una d’aquestes comunitats (o de trossos d’aquestes), cosa que, en realitat, ha estat la més habitual en la història de la humanitat (i així, per exemple, no fa gaires anys, un ministre de la República Francesa reconeixia en una entrevista que França s’havia construït sobre sis nacions, cinc de les quals haurien estat destruïdes ―segons aquest mateix personatge confessava, aparentment sense vergonya― per a més glòria del nord francòfon, estructurat amb centre a París).

Ara bé, aquesta pluralitat intraestatal és habitualment viscuda com a no desitjable per part de les elits que ostenten el poder, de manera que el projecte estatal incorpora un projecte d’assimilació uniformitzadora que cerca eliminar les identitats dels grups políticament subordinats (que gairebé sempre coincideixen amb els demogràficament minoritaris en el context estatal de l’estat) en benefici de la llengua i la cultura del grup més poderós (que gairebé sempre és el majoritari),  llengua i cultura que, per això, passen a ser les oficials de l’estat. El projecte estatal esdevé, d’aquesta manera, un projecte ètnic que cerca l’aculturació dels grups no dotats de poder efectiu en la cultura del grup políticament hegemònic, cultura que, des d’aquell moment, deixa de ser la pròpia d’una comunitat per passar a ser la comuna (tant si es vol com si no es vol).

Lògicament, per fer acceptable aquest projecte pròpiament etnocida (és a dir, que promou la mort d’una identitat cultural), cal revestir d’aparent legitimitat allò que no és res més que una agressió, per a la qual cosa és habitual la utilització recurrent d’un discurs basat en l’apel·lació al valor de laigualtat, valor que, per ser essencial a l’hora d’edificar una societat justa, justificaria l’eliminació de qualsevol aspecte que el qüestionés, com ara les diferències de caràcter lingüístic i cultural, que semblarien entrebancar, efectivament, la fusió de tots els ciutadans en una unitat indiferenciada. Ara bé, cal que ens adonem que, en procedir d’aquesta manera, caiem en realitat en un error de raonament: aquella igualtat de la qual parteix tota organització estatal significa isonomia, és a dir, “igualtat davant la llei”, mentre que la igualtat cultural que l’estat cerca d’imposar s’ha d’entendre com a “uniformització”, i, aquesta, no sols no fomenta la igualtat essencial de tots els ciutadans davant la llei, sinó que, en realitat, la contradiu, perquè estableix que hi ha ciutadans de primera i ciutadans de segona, és a dir, ciutadans, la identitat cultural dels quals és prescriptible i ciutadans la identitat cultural dels quals és limitable i residualitzable, quan no obertament eradicable. Per tant, l’estat construït sobre el pressupòsit anterior és trampós, però, sobretot, és supremacista i injust, perquè imposa a alguns dels seus ciutadans unes obligacions que no tenen uns altres, concretament, imposa a alguns ciutadans l’obligació d’incorporar-se a la llengua i la cultura del grup privilegiat de l’estat, grup que, per contra, no tindrà cap obligació de conèixer ni de participar de la llengua i la cultura de la resta de comunitats estatals, ni tan sols en el cas que els seus membres fixessin la seua residència en el territori històric d’aquestes. D’aquesta manera, passen a haver-hi ciutadans privilegiats i ciutadans discriminats, de manera s’entrarà en contradicció amb el principi d’igualtat que s’afirmava defensar. En un estat així, en un estat com l’Espanyol, per tant, tothom és igual, sols que n’hi ha que són més iguals que altres.

Si, tal com afirmava Aristòtil en la seua Política, justícia és donar-li a cadascú el que li correspon, tractar igual el que és igual i diferent el que és diferent, una constitució espanyola justa hauria de reconèixer, contràriament al que fa, l’existència de diverses comunitats historicoculturals en el si del seu estat en comptes d’establir tàcitament (i de vegades de manera clarament explícita, com passa en articles com el tercer del titol preliminar) la preferència i la prioritat castellanes, alhora que les altres comunitats constitutives ni tan sols les esmenta (a no ser, és clar, que es parteixi de la consideració d’una pretesa superioritat de la llengua i cultura castellanes, que, per això, per la seua superioritat, seria just de privilegiar). No ens hem d’estranyar, per tant, que l’Estat Espanyol segregui, sistemàticament, lleis i sentències injustes: no pot ser d’altra manera si la injustícia es troba consagrada en el si de la seua mateixa llei de lleis. (En realitat, ¿de quina altra manera hagués pogut ser si, d’entrada, ja ni tan sols ens van demanar si volíem formar part d’aquest estat?)

CADASCÚ TRIA LA LLENGUA QUE VOL… O NO?

Escales

Quan una matèria és desconeguda, els qui en parlen omplen amb tòpics les seues llacunes de coneixement. Quan una matèria és àmpliament desconeguda però els temes que tracta són considerats importants per uns part significativa de la població, els tòpics esdevenen tan abundants que s’eleven a la categoria de saber sota la qualificació de “sentit comú”.

La sociolingüística és una matèria àmpliament desconeguda a Catalunya, però els temes que tracta són considerats com a importants —i fins i tot urgents i angoixants— per una part significativa de la població. En conseqüència, entre nosaltres fan la seua aparició tòpics que gaudeixen d’una àmplia acceptació, i que han esdevingut veritats del “sentit comú”. Entre aquests tòpics hi ha aquell que diu que, en el si de qualsevol societat, «tothom parla la llengua que vol» (o en la seua versió prescriptiva: «tothom hauria de la llengua que volgués»). Tal cosa la pots sentir dir fins i a tot a gent que potser es posaria un barret per sortir de casa, però que s’hi repensa per evitar mirades, comentaris i rialles d’una societat àmpliament “desbarretinitzada”. Això, però, no farà que es repensi el tòpic lingüístic; potser la pressió social influirà en la indumentària, però no tindrà cap incidència en la tria lingüística: aquí, la tria és totalment lliure.

Però no, la llengua no es tria lliurement, com de fet no es tria lliurement cap altre fet social. Ara fa cent vint-i-un anys, Émile Durkheim escrivia a Les regles del mètode sociològic: «Si sóc francès no estic obligat a parlar francès amb els meus compatriotes, ni a emprar la moneda francesa legal, però és impossible que actuï d’una altra manera. Si pretengués escapar a aquesta necessitat, el meu intent fracassaria miserablement». I això, perquè entitats com la llengua de comunicació efectiva constitueixen «[…] menes de conducta o de pensament no sols exteriors a l’individu, sinó […] dotades d’un poder imperatiu i coercitiu en virtut del qual se li imposen, vulgui o no vulgui. Sens dubte, quan hi estic completament d’acord, aquesta coacció no es fa sentir o ho fa lleument i per això és inútil [innecessària]. Però no deixa de ser un caràcter intrínsec [de qualsevol fet social], i la prova és que aquesta coacció se m’afirma des del moment que intento resistir-m’hi.» No, la llengua no es tria al marge d’estrictes condicionants. No es tria lliurement viure en català quan una part significativa de la població amb qui potencialment es pot interactuar (en l’àmbit privat, en el carrer, en reunions públiques, en aules d’ensenyament superior, en un club esportiu…) afirma desconèixer aquesta llengua (gairebé el 20% de la població del Principat afirma no entendre-la gens, o entendre-la poc o amb dificultats, segons l’Enquesta d’Usos Lingüístics de 2013 i segons la nostra experiència quotidiana, un percentatge que en altres punts del domini lingüístic català seria encara superior). No es tria lliurement parlar una llengua precàriament protegida que, en el seu territori històric conviu amb un altra àmpliament i, aquesta sí, estrictament protegida pel poder estatal (és a dir, pel poder, i prou). No es tria lliurement una llengua quan el teu interlocutor l’entén, però no sap respondre-t’hi (gairebé un 36% afirmar no saber parlar-la gens, o fer-ho poc o amb dificultats, altre cop segons l’EULP 2013) creant-se, d’aquesta  manera una distorsió en la fluïdesa i complicitat que ha d’acompanyar tota comunicació perquè sigui efectiva. No es tria lliurement una llengua quan, en definitiva, el fet triar-la va acompanyat d’una connotació ideològica (que marca el parlant com a “nacionalista”, “intransigent” o “de la ceba”) i quan hi ha simultàniament disponible una altra llengua alternativa,  coneguda per tothom i sense connotacions negatives, valorada com a “neutral” i, fins i tot, qualificada d’”oberta”, d’internacional, d’intrínsecament valuosa (i és que, tal com deien alguns occitans —conciutadans del lorenès Durkheim— quan justificaven la seua “libèrrima” tria lingüística: “Qui es calça amb socs —qui parla occità— quan pot posar-se unes bones sabates franceses?”).

És més: ¿qui triaria parlar en una llengua, per molt que fos la llengua del poble en el territori històric del qual s’hi ha instal·lat i hi viu, si no domina prou el codi lingüístic, si no s’hi sap expressar amb prou fluïdesa (cosa que, en l’EULP 2013, només declara poder fer el 49% de la població del Principat), quan aquells amb qui hauria de parlar, i que sí que la parlen bé (la tinguin com a llengua inicial o no), també saben parlar, perfectament i en tots els casos, una altra llengua que sí que domina? Posem-hi nom i cognoms: qui farà el pas d’incorporar-se a la catalonofonia si el seu domini del català és insuficient, o si més no inferior al del castellà, quan, de fet, tothom qui viu en el domini lingüístic català ja ha estat incorporat, de manera activa o passiva a la hispanofonia? ¿Quin parlant inicial d’una llengua diferent del català o del castellà, acabat d’arribar a un dels nostres països, s’incorporarà a la catalanofonia quan aquesta presenta una debilitat manifesta, en contrast amb la vitalitat simultània del castellà en el mateix territori i, a més, quan, gràcies a la constant i immersiva presència del castellà en el nostre context social, unida a progressiva periferització del català, li resultarà relativament fàcil d’aprendre l’espanyol i francament difícil d’aprendre, almenys amb la mateixa fluïdesa, el català? Què en resta, a la vista d’això, d’aquella tòpica llibertat d’elecció?… No cal dir que aquestes preguntes són retòriques.

Per triar, en termes d’hipotètica llibertat, entre dues llengües (perquè triar no fos trair, parafrasejant un conegut assaig de sociolingüística, diguem-ne… liberal), caldria que les llengües entre els quals es fes l’elecció es trobessin en una situació de plena igualtat, una igualtat que exigiria idèntic suport legal, que cap de les llengües en qüestió estigués marcada en cap sentit, que es donés una amnèsia general, entre els individus que haurien d’escollir, respecte al seu passat i a com s’havia arribat a una situació tan insòlita com la de trobar-se en disposició de triar la llengua de comunicació social, que fos el cas que l’elecció no tingués connotacions ètiques (que fos igualment just —que fos igual de convenient— triar una llengua o una altra) i, potser el més important de tot: que les diverses llengües entre les quals s’hagués d’escollir fossin, totes elles, idènticament conegudes per tots els individus encarregats de fer la tria (per tots integrants de la societat en el marc de la qual s’hauria de desenvolupar la comunicació multilingüística a què una elecció tan aleatòria ens acabaria portant).

Tot plegat molt singular (i difícil de trobar fora d’un laboratori), i inimaginable sense una condició prèvia a la hipotètica elecció: l’adquisició completa dels codis lingüístics que posteriorment seran objecte de tria. Una adquisició per a la qual caldrien entorns que facilitessin la pràctica comunicativa (mitjans de comunicació, contextos on l’ús de la llengua que s’aprengués fos preceptiu, varietat de situacions comunicatives formals i informals…) i, sobretot, una escola. I aquí ja hem arribat al final del camí: sense una escola que garanteixi l’aprenentatge complet i efectiu del català per part d’aquells  que no el tenen com a llengua inicial, aquell tòpic a què ens referíem al principi: «tothom parla la llengua que vol», no passa de ser una idea tòxica que disfressa de llibertat allò que no és més que la consumació d’un lingüicidi; una mentida per fer passar l’homicidi per fatal suïcidi.

LA FRAGILITAT DEL DISCURS DE LA NORMALITZACIÓ LINGÜÍSTICA

descarrega

La fragilitat amb la qual la llengua i la cultura catalanes (i la resta de la vida del país, en general) van emergir del que l’historiador Josep Benet va denominar “l’intent de genocidi cultural contra Catalunya” (que, pròpiament, va ser la forma característica que va adoptar, als Països Catalans, l’experiència del feixisme europeu) va fer pensar als gestors de la tot just estrenada autonomia —val a dir que contra el parer dels més eminents sociolingüistes catalans, que en aquella època introduïen aquesta nova disciplina a casa nostra— que calia decantar-se per un discurs legitimador de la normalització lingüística del català, contemporitzador amb la ideologia lingüística aleshores hegemònica, que consagrava la intocabilitat de la llengua castellana a Catalunya i que, de fet, només gosava qüestionar a aquesta llengua la seua supremacia completa en tots els camps a partir d’esgrimir l’eslògan de la igualtat (“en català… també, i… si us plau”) i a reivindicar el dret a certa discriminació positiva del català que hauria adquirit després de dècades (de fet, de segles) de prohibicions, persecucions i anatematització. Així, el discurs que pretenia legitimar els esforços per retornar-li a la llengua natural del país un estatus significatiu en la vida pública va ser bilingüista, tolerant amb la imposició legal i fàctica del castellà, potenciadora de la imatge d’un catalanoparlant no dotat de menys deures que de drets, i consagradora de la categoria social del “castellanoparlant”, figura al marge d’avatars històrics, inviolable, que si bé per primer cop es presentava com a subjecte d’algun deure cap als parlants de català, els assumia per l’estranya via de la no pèrdua de cap dret adquirit (inclòs el de no saber català a Catalunya si així, libèrrimament, ho volia).

Com es partia de molt avall i el camí a recórrer era pràcticament tot, en un principi aquest discurs va funcionar. Les seues potencialitats legitimadores eren, però, limitades, i estava condemnat a esllanguir-se i a acabar en conflicte (justament perquè, malgrat que aquest existia, la pretensió era superar-lo fent marrada i sense enfrontar-s’hi, sense voler-se adonar que, procedint d’aquesta manera al final del camí, el conflicte continuaria ben present, i ara atacant la normalització pel darrere).

Efectivament, la debilitat i la inseguretat de la posició favorable a retornar al català la normalitat arrabassada per la força han tingut com a efecte no previst (potser per manca de previsió) una ideologia lingüística hegemònica que, per defugir l’inevitable, ha acabat naturalitzant la presència del castellà a Catalunya i posant en dubte el caràcter de llengua pròpia que, en justícia, l’hi correspondria al català. El resultat final és que s’ha perpetuat la situació de discriminació de la llengua catalana, al mateix temps que aquesta esdevenia, perversament, cada cop menys perceptible, i tot això alhora que es provocava que els catalanoparlants (habituals o esporàdics, actuals o futurs) acabessin assimilant, com a normal, la seua subordinació lingüística, i acabessin integrant, com una actitud correcta i cortesa, allò que, en realitat, no és res més que el desistiment dels seus legítims drets lingüístics i culturals, i sempre en benefici del manteniment d’uns privilegis que, en darrer terme, han estat erigits a partir de la dominació militar i política.

Ho sabem des de Foucault i no ho hauríem de perdre mai de vista: les relacions humanes són, també, i en tots els casos, relacions de poder. Ho són perquè les relacions humanes no es fan mai des de la plena igualtat, i l’absència d’aquesta situa els interactuants en plans diferents, i és inevitable que aquesta desigualtat, certament fluctuant, però en qualsevol cas connatural a tota relació humana, acabi determinant llurs característiques i desenvolupament.

La desigualtat en el si de les relacions entre subjectes es fa especialment transparent en la relació humana per antonomàsia: la relació lingüística. Justament per això, la sociolingüística esdevé una potent eina metodològica per al coneixement les relacions subjacents a l’entramat social. Les relacions lingüístiques delaten allò que resulta opac en les relacions econòmiques i que el discurs polític emmascara.

Doncs bé, tornant al nostre cas, el discurs de la normalització lingüística del català, per la seua absència de voluntat de denunciar amb claredat la injustícia que feia necessària tal normalització (la desigualtat inherent a la idea que els parlants de castellà i els de català són iguals, sempre, però que s’admeti que, en realitat, uns són més iguals que uns altres, és a dir: que el que en uns és “natural”, en els altres és “radical”) ha acabat sent inefectiu i ha comportat, a més a més, el desarmament argumental dels catalanoparlants que experimenten estranyament al seu mateix país, i que saben bé què és allò que Enric Larreula qualifica de “dolor de llengua”. Al cap i a la fi, ¿com podia esperar-se que reeixís un discurs pensat per evitar que s’enfadés aquell que realment és poderós (i que de tant en tant, fa ressonar sabres i sentències) i per evitar que els mateixos catalanoparlants, ja molt identificats amb el rol de parlants subalterns, s’escandalitzessin, com en altres temps ho feien les dones que sentien companyes seues que no s’estaven d’afirmar que no volien ser ni més ni menys que els homes?

Som en temps en què els botxins denuncien les víctimes, en què el dret d’existir es col·loca al mateix nivell que el dret a extingir; en què es criminalitza l’existència, a Catalunya, d’una escola catalana en llengua i continguts, i en què se cerca fer aparèixer entre els catalans un sentiment de culpa pel fet de reclamar, per a ells i a casa seua, allò que es dóna per descomptat per als ciutadans de qualsevol país lliure i normal arreu del món (incloent-hi aquí els països i les comunitats de llengua castellana).

Desemmascarar els pressupòsits sobre els quals descansa el discurs lingüístic hegemònic i que, en gran mesura, assumeix el discurs legitimador de les polítiques lingüístiques fins ara vigents a casa nostra, constitueix, d’acord amb el que acabem de dir, un exercici indefugible, si és que encara aspirem a la plena normalitat lingüística, que sols podrà ser si esdevé un horitzó desitjable per a la majoria dels qui viuen i treballen a Catalunya, legitimat per un relat nou que no pot caure en els paranys del discurs pseudonormalitzador de la Catalunya autonòmica.

PREGUNTES INFREQÜENTS

descarrega (1)

Aquests dies he rellegit alguns manifestos que s’han fet públics en defensa de l’escola catalana i de la consideració del català com a llengua vehicular de l’ensenyament. En fer-ho m’he adonat d’una cosa: els partidaris de l’escola catalana i de la vehicularitat del català senten la necessitat de justificar-se. L’oficialitat del castellà a Catalunya, el seu ús i la seua introducció a l’escola com a llengua vehicular són defensats pels seus partidaris com un dret (un dret que no tindrien els parlants d’altres llengües també parlades a Catalunya). L’oficialitat del català, el seu ús públic i el seu caràcter de llengua vehicular a l’escola, per contra, es defensen amb arguments pedagògics i amb apel·lacions a la diversitat i a la “riquesa” cultural perquè es veu que, per si sols no constitueixen un dret natural dels catalans. La conseqüència inevitable d’aquest plantejament és que el castellà esdevé totalment inqüestionable (una qüestió de principis), mentre que la defensa del català esdevé una opció discutible i, per tant, qüestionable. El castellà no es toca. Al català li cal seduir. Una desigualtat de principi que es nota en el fet que en els manifestos de suport a l’escola catalana s’acaba parlant més del castellà i de l’excel·lència de l’ensenyament d’aquesta llengua a l’escola, dels resultats obtinguts pels nostres estudiants en llengua castellana, que no pas del català i del dret dels catalans a tenir una escola catalana.

Poc avançarem sense un canvi de perspectiva. Poc avançarem si no prenem consciència que el nostre sotmetiment i la nostra subordinació han arribat a penetrar tant en la nostra ànima que ens entelen l’enteniment. Els catalans som un poble tan digne com qualsevol altre, un poble al qual no li cal seduir ningú perquè mereix respecte incondicional. Quan comprenguem això, serem capaços de desfer-nos de prejudicis i d’entendre la nostra situació de manera desemboirada. Quan passi això, si és que som capaços de fer que passi i els prejudicis no ens acaben matant, en confrontar-nos a la nostra situació, ens farem preguntes com les següents:

Tenim dret, els catalans, com a nació que som, a tenir una escola catalana, una escola que empri el català com a llengua vehicular i que es projecti al món, i se’l miri, des d’una perspectiva catalana? ¿Tenim dret, els catalans, a tenir una escola catalana, com els portuguesos tenen dret a una escola portuguesa, els flamencs a una escola flamenca, els anglesos a una escola anglesa, els suïssos alemanys a una escola suïssa alemanya i els castellans a una escola castellana (és a dir, en castellà i que es mira el món des d’una perspectiva hispànica, perquè al cap i a la fi, és impossible no mirar-se el món des d’una perspectiva determinada)? Tenim dret a voler, els catalans, per al català, a Catalunya, el mateix estatus que el castellà té a Castella? ¿Com és que no se’ls qüestiona, a les comarques històricament castellanoparlants del País Valencià, que la seua escola tingui el castellà com a llengua vehicular i, en canvi, és encara ara impossible una escola valenciana en les mateixes condicions a les comarques històricament catalanoparlants del País Valencià? Tenim dret a voler per a nosaltres el que els altres volen per a ells? Tenen dret a dir-nos, les institucions espanyoles i els qui els donen suport, que nosaltres no mereixem tenir el que ells sí que volen per a ells mateixos?

¿Som conscients que una llengua històricament prohibida, bandejada i perseguida, si és que volem recuperar-la i conservar-la, no es pot, simplement, despenalitzar, sinó que cal que passi un temps en convalescència, és a dir, positivament discriminada? ¿Som conscients que una llengua històricament prohibida, bandejada i perseguida, no podem, simplement despenalitzar-la i, tot seguit, posar-la a competir amb una llengua històricament prestigiada, fomentada i imposada, perquè són llengües que la història ha fet que juguin en categories diferents? ¿Qui pot deformar tant les coses fins a fer-nos creure que indemnitzar la víctima és agredir l’agressor?

¿Ens adonem que justícia no és igualtat sinó equitat i que, per tant, ser just, implica donar-li a cadascú el que li correspon, tractant de manera igual el que és igual, però de manera diferent el que és diferent? ¿Ens adonem, d’acord amb això, que si catalans i castellans som iguals, nosaltres tenim dret, a Catalunya i per a la llengua catalana, el mateix tracte que rep el castellà a les terres de llengua castellana? ¿Som realment iguals davant la llei espanyola i les seues institucions? ¿O és que, constitucionalment, n’hi ha uns que són més iguals que els altres, uns que són libres e iguales i uns altres que, perquè no devem ser tan bons, ho som només en la mesura que els primers ens deixin?

¿Som prou conscients que, contràriament al que el mite diu, la llengua habitual no es tria, sinó que constitueix un fet social que ve determinat per l’entorn? ¿Som prou conscients que les llengües desprotegides i afeblides no són atractives, ni el seu ús social resulta exempt de problemes, de manera que optar per elles és un acte de militància insostenible a la llarga? ¿Som conscients que les llengües desprotegides i afeblides, les llengües que no s’identifiquen amb el poder, no són mai les triades per la immigració per a socialitzar-se en la societat d’acollida? ¿Som conscients que la seua vehicularitat a l’escola és una condició, insuficient però absolutament necessària, per a la pervivència d’una llengua desprotegida i afeblida que, altrament, no es triaria ni s’aprendria, si no fos en un improbable acte de militància? ¿Som, en definitiva, prou conscients que només es pot triar entre allò que es troba en igualtat de condicions, i que una llengua que no es domina prou i/o que resulta d’ús problemàtic perquè no tothom la coneix, és inescollible? Voleu llibertat d’elecció lingüística? Doncs garantiu el coneixement del català en una escola que li doni el tractament pedagògic necessari perquè tothom el sàpiga, de manera que es trobi en condicions de ser escollible com a llengua habitual i llengua de transmissió intergeneracional.

Per què en diuen “elecció de la llengua vehicular”, quan volen dir rebutjar aprendre el català? Per què en diuen “elecció de la llengua vehicular”, quan volen dir viure a Catalunya al marge de l’escola catalana, al marge de la llengua catalana? Per què en diuen “elecció de la llengua materna —de la llengua inicial— com a llengua vehicular de l’escola”, quan l’única llengua elegible és el castellà, i no cap de les altres més de dues-centes llengües que actualment es parlen a Catalunya? Per què en diuen “dret” de donar als pares a triar entre ensenyament en català o ensenyament en castellà a Catalunya, quan ningú té aquest “dret” allí on la llengua és el castellà? Com pot ser un dret allò que, alhora que el vols per a tu, consideres que no li escau a l’altre? Per què si és un dret i un deure aprendre la llengua de la societat d’acollida quan aquesta és el castellà, aprendre aquesta llengua és una “imposició” quan es tracta del català? Per què en diuen “dret” quan volen dir privilegi (el privilegi del poderós).

Per què un italoparlant, o un lusoparlant, o un francòfon… són lliures de saber o no saber castellà, però per a un catalanoparlant aquesta possibilitat és inexistent? Com és que un castellanoparlant és lliure de saber o no saber italià, ni portuguès, ni francès… i fins i tot és lliure de saber o no català… encara que visqui a Catalunya, però a un catalanoparlant no li està permès no saber castellà… encara que no es mogui de casa seua?

¿Com és que hi ha qui veu insuportable una escola en català i troba normal i totalment acceptable, fins i tot satisfactori, un cinema només en castellà, o una televisió massivament en castellà, o un sistema judicial enfrontat amb el català, o un món de l’empresa que bandeja el català, o un etiquetatge que, a més de ser gairebé exclusivament en castellà, inclou la prohibició expressa d’etiquetes només en català? ¿Com és que saber català és optatiu i saber castellà constitucionalment obligatori? ¿Com és que no hi ha cap catalanoparlant inicial que no sàpiga també castellà i en canvi hi ha tants no-catalanoparlants inicials que no saben català, o que ni tan sols l’entenen? ¿Com és que exigir el català, a Catalunya, és una imposició, i exigir el castellà, a Castella… i a Catalunya, no ho és? ¿Com és que hi ha qui diu que l’escola catalana i els esforços per retornar-li al català la posició que li correspon a Catalunya és fer «como Franco, pero al revés», quan fer com el dictador, però a la inversa, fóra imposar el català a Castella? ¿Com es pot “imposar” el català, a Catalunya?

¿Com voleu que no estiguem amoïnats si l’any 1900 els Països Catalans eren un espai 100% catalanoparlant i en l’actualitat el català no és la llengua habitual ni d’un terç de la població? ¿Com no hem de sentir-nos ofesos quan el futur del català es decideix fora de Catalunya? No podem decidir el futur polític del nostre país perquè aquest futur no ens afecta només a nosaltres, però una majoria aliena a Catalunya es reserva, ja sigui directament, ja sigui a través dels seus representants a les Corts i al govern de l’Estat, el dret de decidir el futur de la nostra llengua, que només ens afecta a nosaltres. Aleshores, ¿com no hem de sentir-nos desesperats sent una minoria nacional en un estat supremacista que es reserva el dret de decidir sobre la vida o la mort de la nostra llengua, sabent que la llibertat lingüística dels catalanoparlants és precària i condicional? ¿Com no ens hem d’amoïnar quan veiem que entre nosaltres hi viu tanta gent que ens voldria reduïts a una reserva, i a qui no li sap greu de veure’ns tancats a la presó?

¿Tenim dret a resistir-nos a l’assimilació forçosa, per molt que les lleis i les sentències espanyoles la promoguin i la forcin? Per què hem de viure constantment assetjats, menyspreats i humiliats?

I acabo amb les preguntes més bàsiques: qui s’han pensat ells què són? I qui s’han pensat què som nosaltres?

“L’ESCOLA NO TÉ POR” CICLE TAULES RODONES EN DEFENSA DE L’ESCOLA CATALANA

 

CARTELL

edp-page-001

Amoïnades pel setge a què se sotmet l’escola catalana, un grup d’organitzacions membres de la comunitat educativa hem decidit plantar cara i canviar el silenci per raons.

Amb aquesta finalitat, el Marc Unitari de la Comunitat Educativa (MUCE), amb la col·laboració de la Unió Sindical de Treballadors de l’Ensenyament (USTEC), la Confederació General de Treballadors (CGT), Comissions obreres (CCOO) , FETE-UGT, la Federació d’Associacions de Pares i Mares de Catalunya (FAPAC), Som Escola, Escola Valenciana i el Sindicat de Treballadors de l’Ensenyament de les Illes Balears (STEI), hem volgut organitzar, a  les Terres de l’Ebre, un seguit de quatre taules rodones, una a cadascuna de les quatre capitals de comarca del territori, per a dir en veu alta d’allò que sovint no passa de l’àmbit de la conversa entre companys a les sales de professors, entre famílies i docents a les tutories, entre companys als claustres i les assemblees. Quatre taules rodones per fer comunitat, aclarir les idees i prendre consciència de la nostra situació, perquè sols des del coneixement compartit serem prou forts per a defensar els nostres drets.

No podem admetre per més temps que es qüestioni tothora el dret dels catalans a disposar d’una escola catalana en llengua i continguts, que s’ataqui —malgrat els bons resultats que n’acrediten l’encert—, sistemàticament i des de tots els fronts, el model lingüístic de la nostra escola; que es menystingui de manera continuada el dret fonamental a la llibertat de càtedra i que es difami amb acusacions d’adoctrinament la nostra escola i els seus docents, que se’ls amenaci fins al punt que aprenguin a desconfiar dels seus alumnes i de llurs famílies i a autocensurar-se; que no cessi la precarització de l’escola pública fins a posar en risc la cohesió social i la competència i la necessària igualtat d’oportunitats dels nostres joves.

Cal que alcem la veu per a evitar que un discurs insidiós que, per constantment repetit, ha acabat esdevenint familiar, es legitimi fins a corcar-nos i fer-nos perdre la confiança en nosaltres mateixos. No podem permetre que aquest discurs pensat per culpabilitzar-nos interfereixi en la feina de l’escola i dificulti la seua tasca, fonamental per al futur del nostre país. En una situació com la nostra el primer que ens cal és retornar-li el nom a les coses i reaprendre que l’escola no fabrica, sinó que educa, i que no és asèptica, sinó crítica, alhora que arrelada al poble al qual serveix.

Hem convidat Vicent Moreno, president d’Escola Valenciana, i Antònia Font, del Sindicat de Treballadors de l’Ensenyament de les Illes Balears, perquè ens expliquin les seues lluites i comparteixin amb nosaltres els seus problemes i perspectives. Tindrem entre nosaltres Manel Riu, professor de Tremp acusat de delicte d’odi. Hi parlaran els pares i les mares dels nostres alumnes, al costat dels docents. Però sobretot esperem que parleu vosaltres, perquè quan demanem que vingueu a aquestes trobades que hem organitzat no us demanem que veniu a escoltar, sinó a participar.

Ara, companys de la comunitat educativa, hem de prendre la paraula en defensa pròpia, espolsar-nos les inèrcies, desemmascarar els sofismes i tornar a saber-nos els responsables d’una escola per al un país.

Documento de Microsoft Word nou-page-001

Entrevista Jordi Martí – taula rodona per l’Escola Catalana (16-5-18)

http://radiomoradebre.cat/wp/2018/05/16/entrevista-jordi-marti-taula-rodona-per-lescola-catalana-16-5-18