ENTREVISTA A MIQUEL-ÀNGEL PRADILLA:LA SITUACIÓ DE LA LLENGUA CATALANA, DARRERES DADES

 A PARTIR DEL MINUT 37 i mig

La punta del diamant (amb Núria Móra), a Ràdio Tortosa

http://www.ivoox.com/punta-del-diamant-24-01-2017-primera-hora-audios-mp3_rf_16609116_1.html

head-logo-radio-tortosa1

PRESENTACIÓ DE L’INFORME SOBRE LA SITUACIÓ DE LA LLENGUA CATALANA, 2015

II EDICIÓ CICLE CONFERÈNCIES “LLENGUA, SOCIETAT I PODER”, 2017

“L’ESCOLA I LA REVITALITZACIÓ DEL CATALÀ: LA LLENGUA A L’AULA I AL PATI”

PRIMERA CONFERÈNCIA

“PRESENTACIÓ DE L’INFORME SOBRE LA SITUACIÓ DE LA LLENGUA CATALANA, 2015”

II EDICIÓ CICLE CONFERÈNCIES “LLENGUA, SOCIETAT I PODER”, 2017. INAGURACIÓ

II EDICIÓ CICLE CONFERÈNCIES “LLENGUA, SOCIETAT I PODER”, 2017

PARLAMENTS INAUGURALS

“L’ESCOLA I LA REVITALITZACIÓ DEL CATALÀ: LA LLENGUA A L’AULA I AL PATI”

Pere Mayans: “No és el mateix fer classe a Bot que a l’Hospitalet de Llobregat”

capcaleraperemayans

Amb el títol de ‘L’escola i la revitalització del català: la llengua a l’aula i al pati’, el II Cicle de Conferències sobre Sociolingüística a les Terres de l’Ebre ‘Llengua, Societat i Futur’ reflexionarà sobre l’ús de la llengua a l’escola i entre els joves. De fet, són els usos lingüístics dels joves d’avui els que marcaran el futur de la llengua. Hem parlat sobre l’estat de la llengua amb Pere Mayans, cap del Servei d’Immersió i Acolliment Lingüístics del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya. En total, s’han programat cinc conferències que s’impartiran l’últim dijous de cada mes a les 6 de la tarda al Campus Terres de l’Ebre de la URV, excepte la del mes de març que es farà en divendres.

– Quins són els reptes de les polítiques lingüístiques a Catalunya?
S’han d’anar alternant les polítiques de manteniment amb les de promoció de les noves llengües. Volem que les llengües d’origen de la nova immigració, com són l’àrab, l’amazic o el romanès, formin part també de l’ensenyament curricular. També hem de millorar l’anglès, però aquesta millora no ha de passar per renunciar al català. La llengua s’aprèn, quan és útil aprendre-la. El projecte lingüístic català implica garantir la continuïtat del català com a llengua de cohesió social i potenciar el plurilingüisme dels nostres alumnes.

– Estem preparats per fer-ho?
Ens hauríem de preguntar si la formació inicial dels mestres dóna resposta o no a aquesta necessitat.

– Les Terres de l’Ebre és un dels territoris catalans on més es parla el català. Com creus que evoluciona la llengua en un lloc com les Terres de l’Ebre, considerat frontera?
Les Terres de l’Ebre no són una frontera, són el centre de la comunitat lingüística. Sou una zona de cruïlla. Tant el País Valencià com el Matarranya compartiu la mateixa variant de la llengua, ja que és un territori que formava part del Bisbat de Tortosa. Això no és casualitat sinó que respon a una estructura de població. Fa poc vaig estar a Sòl-de-Riu a les Cases d’Alcanar, i quan arribes al riu Sénia hi ha un cartell que posa ‘Frontera natural entre Catalunya i València’. Fa molta gràcia aquest cartell perquè, de frontera, no n’hi ha cap! I més a l’estiu, que no hi ha ni una gota d’aigua! El que sí que canvia és la realitat sociolingüística. Si volem saber què passa amb el català quan no hi ha polítiques lingüístiques només hem d’anar al Matarranya… Allà veiem claríssim el paper secundari de la llengua catalana. Ara al País Valencià torna a haver-hi un govern a favor de la llengua, que es creu que el valencià és una forma més de parlar català, però durant molts anys, això no ha estat així.

– Aquestes conferències també tractaran l’ús de la llengua en els joves i adolescents. Com veus la situació de la llengua actualment? Creus que l’argot juvenil, els nous usos de la llengua fruit de la comunicació en xarxa i la cada vegada major introducció de neologismes amenaça el català?
Generació rere generació, s’han donat canvis dins d’una mateixa llengua, utilitzant termes que provenen d’altres llengües. Això és relativament normal. I més que ho sigui de l’anglès. El que no és tan normal és que hi hagi una llengua que envaeixi els registres informals de l’altra llengua. I quan això passa és quan ens hem de començar a preocupar.

– Per què?
Una cosa és un esnobisme, un neologisme, una actitud, una manera de vestir, que no afecta l’estructura lingüística. El que és preocupant és que la invasió sigui a tot nivell i afecti també les estructures morfosintàctiques. La llengua que està alternant bona part del territori no és l’anglès, sinó el castellà. Està envaint registres que demostrarien la vitalitat de la llengua catalana. Més en àmbits urbans, és clar. Frases fetes, lèxic més específic… Ens hem de preocupar quan hi ha dues paraules amb un mateix significat i sempre s’acaba imposant la més propera a la llengua castellana, més que aquelles que són més patrimonials del català. Aquest fenomen és perillós perquè és invisible. Per exemple, a les àrees urbanes els joves han perdut la doble “l”. Una llauna és una iauna. Un nano aprèn una llengua estrangera si aquesta té un context que li interessa. Estem creant unes noves generacions molt desarrelades. Estem criticant el mateix que s’havia fet en el passat. Abandonar el català com a llengua de l’escola. Si abandonem l’escola, on serà útil aquesta llengua?

– Per això és important la immersió lingüística?
Quan la gent parla d’immersió confon immersió i ensenyament en català. Això és perquè el tema immersió s’ha convertit en el buc insígnia de la normalització. Immersió és una metodologia que es fa servir en qualsevol llengua, quan aquesta llengua que és la llengua vehicular no és la llengua de la majoria dels alumnes. Una escola que vulgui fer l’ensenyament en anglès fa servir les metodologies de la immersió.

– Això vol dir que no a tot arreu és necessari aplicar les polítiques d’Immersió Lingüística?
Exacte. Catalunya té moltes realitats. En el conjunt del principat de Catalunya, un 35% dels alumnes porten el català de casa. La realitat de les Terres de l’Ebre, com dèiem, és una altra. A les Terres de l’Ebre parlaríem d’ensenyament en català. I a la resta d’escoles hauríem d’aplicar el Pla d’Immersió.

– És important que la població entengui aquesta diferència…
Sí, per això hem de considerar l’entorn sociolingüístic. Ni les escoles d’un país són totes iguals, ni  les zones, ni els barris. Els projectes lingüístics s’han d’adreçar a l’alumne. Tot l’alumnat ha de tenir competència lingüística en castellà, llengua de l’Estat i en una primera llengua estrangera i una segona. El repte és intentar tenir uns professionals que puguin fer front a això. No és el mateix fer classe a Bot que a l’Hospitalet de Llobregat, i, si ho estem fent igual, ho estem fent malament. S’ha de promoure un ensenyament personalitzat segons el context. Formar aquests professionals, ser-ne conscients. El professor no s’ha de mirar a ell mateix, sinó mirar el que necessiten aquells alumnes per tenir una igualtat d’oportunitats.

– Quines són les dades actualment respecte a l’ús del català?
Un 8,4% de la població del país afirma no entendre gens o entendre amb dificultats el català, segons dades de l’Enquesta d’Usos Lingüístics del 2013; o que un 23,4% diu que no sap parlar-lo gens, ho fa poc o amb dificultats, segons aquesta mateixa enquesta. Això acaba limitant l’ús del català en una societat bilingüe on majoritàriament tothom entén i sap parlar el castellà.

EL PAPER DEL CATALÀ LES ESCOLES, A DEBAT

La situació de la llengua catalana a l’escola i entre els joves serà l’eix central del segon cicle de sociolingüística Llengua, societat i poder, organitzat conjuntament per l’Antena Cultural Tortosa de la URV, Òmnium, el col·lectiu Som Escola i el Consorci per a la Normalització Lingüística.

Els organitzadors parteixen de la premissa que no escollim lliurement la llengua amb què ens expressem i comuniquem amb els altres, sinó que la nostra elecció està supeditada a l’entorn. En el cas concret de Catalunya, l’ús del català ve condicionat pel fet que un 20% de la població del país afirma no entendre gens o entendre amb dificultats el català, segons dades de l’Enquesta d’Usos Lingüístics del 2013; o que un 36% diu que no sap parlar-lo gens, ho fa poc o amb dificultats, segons aquesta mateixa enquesta. Això acaba limitant l’ús del català en una societat bilingüe on majoritàriament tothom entén i sap parlar el castellà.

En el marc d’aquest nou cicle sobre Sociolingüística s’han programat un total de cinc conferències que s’impartiran al campus Terres de l’Ebre de la URV, l’últim dijous de mes a les 18:00 hores, excepte la del mes de març que es farà en divendres. La inauguració tindrà lloc el proper dijous, 26 de gener i anirà a càrrec d’Ester Franquesa i Bonet, directora general de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya i presidenta del Consorci per a la Normalització Lingüística. Mentre que la conferència inaugural la impartirà el doctor Miquel-Àngel Pradilla, professor titular de Fonètica i Fonologia i de Sociolingüística al Departament de Filologia Catalana de la Universitat Rovira i Virgili i també membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans que farà la presentació de l’informe  sobre la situació de la llengua catalana 2015, elaborat per la Xarxa Cruscat i l’Institut d’Estudis Catalans.

La resta de conferències programades són: El sentit de la immersió lingüística i de la jerarquització lingüística en el sistema educatiu català, a càrrec de Pere Mayans i Balcells, cap del Servei d’Immersió i Acolliment Lingüístics del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya; La formació en sociolingüística: element clau per entendre actituds i comportaments, a càrrec de Bernat Joan i Marí de la Universitat de les Illes Balears (UIB) i exsecretari general de Política Lingüística i exdiputat del Parlament Europeu; Les llengües dins l’aula: una perspectiva longitudinal,  a càrrec de Vanessa Bretxa, professora de la Universitat de Barcelona (UB); i finalment, Usos i percepcions lingüístics de la joventut, a càrrec de Joan Pujolar, professor de la UOC.

L’ESCOLA I LA REVITALITZACIÓ DEL CATALÀ: LA LLENGUA A L’AULA I AL PATI

II EDICIÓ DEL CICLE DE CONFERÈNCIES DE TEMÀTICA SOCIOLINGÜÍSTICA

“LLENGUA, SOCIETAT I PODER”


PRESENTACIÓ

Quan una matèria és desconeguda, els qui en parlen omplen amb tòpics les seues llacunes de coneixement. Quan una matèria és àmpliament desconeguda però els temes que tracta són considerats importants per uns part significativa de la població, els tòpics esdevenen tan abundants que s’eleven a la categoria de saber sota la qualificació de “sentit comú”.

La sociolingüística és una matèria àmpliament desconeguda a Catalunya, però els temes que tracta són considerats com a importants —i fins i tot urgents i angoixants— per una part significativa de la població. En  conseqüència, entre nosaltres fan la seua aparició tòpics que gaudeixen d’una àmplia acceptació, i que han esdevingut veritats del “sentit comú”. Entre aquests tòpics hi ha aquell que diu que, en el si de qualsevol societat, «tothom parla la llengua que vol» (o en la seua versió prescriptiva: «tothom hauria de la llengua que volgués»). Tal cosa la pots sentir dir fins i a tot a gent que potser es posaria un barret per sortir de casa, però que s’hi repensa per evitar mirades, comentaris i rialles d’una societat àmpliament “desbarretitzada”. Això, però, no farà que es repensi el tòpic lingüístic; potser la pressió social influirà en la indumentària, però no tindrà cap incidència en la tria lingüística: aquí, la tria és totalment lliure.

Però no,  la llengua no es tria lliurement, com de fet no es tria lliurement cap altre fet social. Ara fa cent vint-i-un anys, Émile Durkheim escrivia a Les regles del mètode sociològic: «Si sóc francès no estic obligat a parlar francès amb els meus compatriotes, ni a emprar la moneda francesa legal, però és impossible que actuï d’una altra manera. Si pretengués escapar a aquesta necessitat, el meu intent fracassaria miserablement». I això, perquè entitats com la llengua de comunicació efectiva constitueixen «[…] menes de conducta o de pensament no sols exteriors a l’individu, sinó […] dotades d’un poder imperatiu i coercitiu en virtut del qual se li imposen, vulgui o no vulgui. Sens dubte, quan hi estic completament d’acord, aquesta coacció no es fa sentir o ho fa lleument i per això és inútil [innecessària]. Però no deixa de ser un caràcter intrínsec [de qualsevol fet social], i la prova és que aquesta coacció se m’afirma des del moment que intento resistir-m’hi.» No, la llengua no es tria al marge d’estrictes condicionants. No es tria lliurement viure en català quan una part significativa de la població amb qui potencialment es pot interactuar (en l’àmbit privat, en el carrer, en reunions públiques, en aules d’ensenyament superior, en un club esportiu…) afirma desconèixer aquesta llengua (gairebé el 20% de la població del Principat afirma no entendre-la gens, o entendre-la poc o amb dificultats, segons l’Enquesta d’Usos Lingüístics de 2013 i segons la nostra experiència quotidiana, un percentatge que en altres punts del domini lingüístic català seria encara superior). No es tria lliurement parlar una llengua precàriament protegida que, en el seu territori històric conviu amb un altra àmpliament i, aquesta sí, estrictament protegida pel poder estatal (és a dir, pel poder, i prou). No es tria lliurement una llengua quan el teu interlocutor l’entén, però no sap respondre-t’hi (gairebé un 36% afirmar no saber parlar-la gens, o fer-ho poc o amb dificultats, altre cop segons l’EULP 2013) creant-se, d’aquesta  manera una distorsió en la fluïdesa i complicitat que ha d’acompanyar tota comunicació perquè sigui efectiva. No es tria lliurement una llengua quan, en definitiva, el fet triar-la va acompanyat d’una connotació ideològica (que marca el parlant com a “nacionalista”, “intransigent” o “de la ceba”) i quan hi ha simultàniament disponible una altra llengua alternativa,  coneguda per tothom i sense connotacions negatives, valorada com a “neutral” i, fins i tot, qualificada d’”oberta”, d’internacional, d’intrínsecament valuosa (i és que, tal com deien alguns occitans —conciutadans del lorenès Durkheim— quan justificaven la seua “libèrrima” tria lingüística: “Qui es calça amb socs —qui parla occità— quan pot posar-se unes bones sabates franceses?”).

És més: ¿qui triaria parlar en una llengua, per molt que fos la llengua del poble en el territori històric del qual s’hi ha instal·lat i hi viu, si no domina prou el codi lingüístic, si no s’hi sap expressar amb prou fluïdesa (cosa que, en l’EULP 2013, només declara poder fer el 49% de la població del Principat), quan aquells amb qui hauria de parlar, i que sí que la parlen bé (la tinguin com a llengua inicial o no), també saben parlar, perfectament i en tots els casos, una altra llengua que sí que domina? Posem-hi nom i cognoms: qui farà el pas d’incorporar-se a la catalonofonia si el seu domini del català és insuficient, o si més no inferior al del castellà, quan, de fet, tothom qui viu en el domini lingüístic català ja ha estat incorporat, de manera activa o passiva a la hispanofonia? ¿Quin parlant inicial d’una llengua diferent del català o del castellà, acabat d’arribar a un dels nostres països, s’incorporarà a la catalanofonia quan aquesta presenta una debilitat manifesta, en contrast amb la vitalitat simultània del castellà en el mateix territori i, a més, quan, gràcies a la constant i immersiva presència del castellà en el nostre context social, unida a progressiva periferització del català, li resultarà relativament fàcil d’aprendre l’espanyol i francament difícil d’aprendre, almenys amb la mateixa fluïdesa, el català? Què en resta, a la vista d’això, d’aquella tòpica llibertat d’elecció?… No cal dir que aquestes preguntes són retòriques.

Per triar, en termes d’hipotètica llibertat, entre dues llengües (perquè triar no fos trair, parafrasejant un conegut assaig de sociolingüística, diguem-ne… liberal), caldria que les llengües entre els quals es fes l’elecció es trobessin en una situació de plena igualtat, una igualtat que exigiria idèntic suport legal, que cap de les llengües en qüestió estigués marcada en cap sentit, que es donés una amnèsia general, entre els individus que haurien d’elegir, respecte al seu passat i a com s’havia arribat a una situació tan insòlita com la d’estar en disposició de triar la llengua de comunicació social, que fos el cas que l’elecció no tingués connotacions ètiques (que fos igualment just —que fos igual de convenient— triar una llengua o una altra) i, potser el més important de tot: que les diverses llengües entre les quals s’hagués d’elegir fossin, totes elles, idènticament conegudes per tots els individus encarregats de fer la tria (per tots integrants de la societat en el marc de la qual s’hauria de desenvolupar la comunicació multilingüística a què una elecció tan aleatòria ens acabaria portant).

Tot plegat molt singular (i difícil de trobar fora d’un laboratori), i inimaginable sense una condició prèvia a la hipotètica elecció: l’adquisició completa dels codis lingüístics que posteriorment seran objecte de tria. Una adquisició per a la qual caldrien entorns que facilitessin la pràctica comunicativa (mitjans de comunicació, contextos on l’ús de la llengua que s’aprengués fos preceptiu, varietat de situacions comunicatives formals i informals…) i, sobretot, una escola. I aquí ja hem arribat al final del camí: sense una escola que garanteixi l’aprenentatge complet i efectiu del català per part d’aquells  que no el tenen com a llengua inicial, aquell tòpic a què ens referíem al principi: «tothom parla la llengua que vol», no passa de ser una idea tòxica que disfressa de llibertat allò que no és més que la consumació d’un lingüicidi; una mentida per fer passar l’homicidi per fatal suïcidi.

La segona edició del cicle de conferències sobre sociolingüística LLENGUA, SOCIETAT I PODER, que enguany tindrà lloc, novament, a la ciutat de Tortosa, estarà dedicada justament a la divulgació de la funció i la importància de l’escola en el marc de l’esforç encaminat a la revitalització del català. En aquest segon cicle, que titulem de manera ben explícita: “L’escola i la revitalització del català: la llengua a l’escola i al pati”, tractarem el sentit i la importància de les metodologies immersives i de la jerarquització de les llengües vehiculars a l’escola, la necessitat de fer explícit entre els estudiants d’ensenyament secundari els prejudicis lingüístics que arrossega la nostra societat i de divulgar entre ells alguns dels conceptes fonamentals de la sociolingüística (com una part més de la seua formació com a ciutadans crítics en una societat plurilingüe). Hi tractarem, també, els usos i les percepcions lingüístics de la joventut del Principat, i, tenint en compte que aquests usos i percepcions experimenten transformacions decisives en els moments en què es produeixen canvis significatius en la vida dels individus, quina és l’evolució de la pràctica i de la identificació lingüístiques dels escolars catalans en el transcurs de la seua escolarització i, molt especialment, en el moment del pas de l’ensenyament primari al secundari i al llarg d’aquest darrer. Apuntem, per últim, que abordarem aquestes qüestions després de conèixer quina és la fotografia del moment actual de la llengua catalana a partir de l’exposició del contingut del darrer informe sobre la situació del català (el corresponent a l’any 2015), elaborat per la l’Observatori de la Llengua Catalana (Xarxa Cruscat-IEC), a la presentació del qual dedicarem la primera sessió del cicle.

document-page-0012

02pradilla

03peremanyans

unnamed

unnamed-1

unnamed-2

LA SUBORDINACIÓ LINGÜÍSTICA: UNA PERSPECTIVA PSICOLÒGICA

CICLE “LLENGUA, SOCIETAT I PODER”

CONFERÈNCIA A CÀRREC DEL PROFESSOR FERRAN SUAY I LERMA (UV)

ENTREVISTA A RÀDIO TORTOSA: JUAN CARLOS MORENO CABRERA

IMG-20160421-WA0003

unnamed

A PARTIR DEL MINUT 42:

http://www.ivoox.com/punta-del-diamant-21-04-2016-primera-hora-audios-mp3_rf_11247808_1.html