CIUTADANS DE SEGONA

Ciutadans-de-segona-300x205

Els estats són agrupacions de ciutadans organitzades políticament segons un sistema institucional les característiques del qual dependran, fonamentalment, del tipus de règim polític (més o menys democràtic o autoritari) de què cada estat es doti i de les tradicions polítiques pròpies d’alguna ―o d’algunes― de les comunitats preexistents a la formació de cada un dels estats i que s’hi han acabat integrant.

He dit comunitats, així, en plural, perquè una entitat estatal no té perquè sorgir del si d’una comunitat historicocultural definida, sinó que pot assentar-se sobre més d’una d’aquestes comunitats (o de trossos d’aquestes), cosa que, en realitat, ha estat la més habitual en la història de la humanitat (i així, per exemple, no fa gaires anys, un ministre de la República Francesa reconeixia en una entrevista que França s’havia construït sobre sis nacions, cinc de les quals haurien estat destruïdes ―segons aquest mateix personatge confessava, aparentment sense vergonya― per a més glòria del nord francòfon, estructurat amb centre a París).

Ara bé, aquesta pluralitat intraestatal és habitualment viscuda com a no desitjable per part de les elits que ostenten el poder, de manera que el projecte estatal incorpora un projecte d’assimilació uniformitzadora que cerca eliminar les identitats dels grups políticament subordinats (que gairebé sempre coincideixen amb els demogràficament minoritaris en el context estatal de l’estat) en benefici de la llengua i la cultura del grup més poderós (que gairebé sempre és el majoritari),  llengua i cultura que, per això, passen a ser les oficials de l’estat. El projecte estatal esdevé, d’aquesta manera, un projecte ètnic que cerca l’aculturació dels grups no dotats de poder efectiu en la cultura del grup políticament hegemònic, cultura que, des d’aquell moment, deixa de ser la pròpia d’una comunitat per passar a ser la comuna (tant si es vol com si no es vol).

Lògicament, per fer acceptable aquest projecte pròpiament etnocida (és a dir, que promou la mort d’una identitat cultural), cal revestir d’aparent legitimitat allò que no és res més que una agressió, per a la qual cosa és habitual la utilització recurrent d’un discurs basat en l’apel·lació al valor de laigualtat, valor que, per ser essencial a l’hora d’edificar una societat justa, justificaria l’eliminació de qualsevol aspecte que el qüestionés, com ara les diferències de caràcter lingüístic i cultural, que semblarien entrebancar, efectivament, la fusió de tots els ciutadans en una unitat indiferenciada. Ara bé, cal que ens adonem que, en procedir d’aquesta manera, caiem en realitat en un error de raonament: aquella igualtat de la qual parteix tota organització estatal significa isonomia, és a dir, “igualtat davant la llei”, mentre que la igualtat cultural que l’estat cerca d’imposar s’ha d’entendre com a “uniformització”, i, aquesta, no sols no fomenta la igualtat essencial de tots els ciutadans davant la llei, sinó que, en realitat, la contradiu, perquè estableix que hi ha ciutadans de primera i ciutadans de segona, és a dir, ciutadans, la identitat cultural dels quals és prescriptible i ciutadans la identitat cultural dels quals és limitable i residualitzable, quan no obertament eradicable. Per tant, l’estat construït sobre el pressupòsit anterior és trampós, però, sobretot, és supremacista i injust, perquè imposa a alguns dels seus ciutadans unes obligacions que no tenen uns altres, concretament, imposa a alguns ciutadans l’obligació d’incorporar-se a la llengua i la cultura del grup privilegiat de l’estat, grup que, per contra, no tindrà cap obligació de conèixer ni de participar de la llengua i la cultura de la resta de comunitats estatals, ni tan sols en el cas que els seus membres fixessin la seua residència en el territori històric d’aquestes. D’aquesta manera, passen a haver-hi ciutadans privilegiats i ciutadans discriminats, de manera s’entrarà en contradicció amb el principi d’igualtat que s’afirmava defensar. En un estat així, en un estat com l’Espanyol, per tant, tothom és igual, sols que n’hi ha que són més iguals que altres.

Si, tal com afirmava Aristòtil en la seua Política, justícia és donar-li a cadascú el que li correspon, tractar igual el que és igual i diferent el que és diferent, una constitució espanyola justa hauria de reconèixer, contràriament al que fa, l’existència de diverses comunitats historicoculturals en el si del seu estat en comptes d’establir tàcitament (i de vegades de manera clarament explícita, com passa en articles com el tercer del titol preliminar) la preferència i la prioritat castellanes, alhora que les altres comunitats constitutives ni tan sols les esmenta (a no ser, és clar, que es parteixi de la consideració d’una pretesa superioritat de la llengua i cultura castellanes, que, per això, per la seua superioritat, seria just de privilegiar). No ens hem d’estranyar, per tant, que l’Estat Espanyol segregui, sistemàticament, lleis i sentències injustes: no pot ser d’altra manera si la injustícia es troba consagrada en el si de la seua mateixa llei de lleis. (En realitat, ¿de quina altra manera hagués pogut ser si, d’entrada, ja ni tan sols ens van demanar si volíem formar part d’aquest estat?)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s